01 de juliol de 2019
01.07.2019
Diari de Girona

L'hora dels falcons

01.07.2019 | 06:00
L'hora dels falcons

No els necessitem però ells s'imposen. Sempre n'hi ha hagut al llarg de la Història i quan se surten amb la seva ho acabem pagant tots. Ho van ser Napoleó i Hitler, que van embolicar Europa en flames i ho va ser George W. Bush quan es va embarcar en el gran desastre de l'Iraq. Sovint passa que els que envolten els líders són més falcons que ells (vegin la pel·lícula Vice) i això és el que passa ara als Estats Units, on el mateix Donald Trump es veu desbordat pel cercle de persones que l'envolta. Al principi del seu mandat hi havia assessors com el general Kelly, cap de gabinet, el conseller de Seguretat Nacional, general McMaster, el ministre de Defensa Mattis o el mateix secretari d'Estat Tillerson que el controlaven fins a cert punt i evitaven els excessos als quals és propici l'actual inquilí de la Casa Blanca. Es deia que eren els «adults a l'habitació». Però ja no hi són, se n'han anat o han estat acomiadats i el president s'ha envoltat de gent que no s'atreveix a portar-li la contrària o, pitjor encara, que exciten els seus instints més bel·licosos en el pla comercial com fa Peter Navarro amb Cuba, o en el pla polític on regnen falcons de la talla de Mike Pompeo al capdavant de la secretaria d'Estat o John Bolton com a conseller de Seguretat Nacional. Tots dos semblen decidits a imposar per la força el que perceben com a interessos dels Estats Units d'Amèrica a Veneçuela, a Corea del Nord o a l'Iran. I si per a això han de canviar dècades de política exterior nord-americana o tractar com a enemics als aliats doncs es fa. Sense remordiments. Al seu costat el president sembla un moderat.
És aquest equip el que ens porta des d'un món multilateral a un món multipolar en el qual les organitzacions internacionals perden força, els tractats internacionals no es respecten, no hi ha instruments forts als quals recórrer per resoldre conflictes, preval l'interès nacional, s'imposa la llei del més fort, el peix gran es menja el petit i es desemboca en un escenari de suma zero caracteritzat pel proteccionisme econòmic i les guerres comercials com la que ja rugeix entre la Xina i els EUA, ampliada ara a les xarxes 5G, que fan estralls en el creixement i en el comerç globals.
De Trump i els seus falcons és la responsabilitat última de l'abandonament dels tractats comercials internacionals en les àrees d'Amèrica del Nord, de l'Àsia-Pacífic o de l'Atlàntic Nord, i també els cal atribuir decisions que contradiuen la política nord-americana tradicional a l'Orient Mitjà, com són el trasllat de l'ambaixada nord-americana a Jerusalem o el reconeixement de la sobirania israeliana sobre els Alts del Golan.
Són ells els que aconsellen la retirada del tractat INF sobre míssils d'abast mitjà a Europa (amb certa raó en aquest cas), i són ells els que critiquen l'OTAN, treuen el seu país de l'Acord de París sobre Canvi Climàtic o impedeixen que la Cimera de l'Àrtic s'ocupi de l'assumpte, els mateixos que han desenterrat la llei Helms-Burton de 1996 que cap president anterior s'havia atrevit a aplicar i que permet les demandes contra inversions a Cuba que afectin béns expropiats després de la revolució, els que es despreocupen pels drets humans al món (cas Khashoggi), els que animen els líders autoritaris que comencen a proliferar de manera preocupant (Turquia, Polònia, Hongria, Filipines, Brasil ...), els que s'oposen a la immigració, els que amenacen la incipient política europea d'armament, els que animen a Brexit (que Trump dona suport amb entusiasme) i els que s'embranquen en baralles digitals sobre les xarxes 5G que amenacen d'acabar amb la interoperabilitat d'internet. Són ells els que ens poden portar a un conflicte amb Veneçuela («totes les opcions estan sobre la taula»), amb Corea del Nord, o especialment amb l'Iran després de retirar unilateralment els EUA l'Acord Nuclear de 2015 tot i que l'ONU diu que Teheran compleix amb els seus compromisos i encara que preocupi legítimament la seva política en altres àmbits. Les sancions i les dotze condicions imposades per Pompeo a l'Iran fan pensar més en un desig de canviar el règim que una altra cosa. De moment perjudiquen els moderats i reforcen els falcons que poden estar o no darrere d'incidents que han afectat vaixells a l'estret d'Ormuz perquè aquí sobra desinformació i un error o un mal càlcul ens pot portar a una guerra. Per això va fer bé el govern a retirar del desplegament aeronaval nord-americà al golf Pèrsic a la fragata espanyola Méndez Núñez, encara que hagi errat en no prevenir als nord-americans per les vies diplomàtiques de rigor en tractar-se d'un assumpte que desborda els seus evidents implicacions militars. No és la primera vegada, ja que el mateix va ocórrer amb la retirada de les nostres forces de l'Iraq quan Rodríguez Zapatero va gua­nyar les eleccions o quan la ministra Chacón va retirar els nostres militars de Kosovo. Totes són decisions sobiranes plenament justificades però mal executades. No n'aprenem.
Avui els Estats Units han deixat de tenir política exterior predictible per funcionar a força de les ocurrències del seu president (com s'ha vist durant la seva última visita a Londres) i dels suggeriments dels falcons que l'envolten, cosa que desconcerta per igual amics ja enemics i que ens posa en perill a tots al mateix temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook