Si un altre escàndol sexual no ho impedeix, Boris Johnson ascendirà a primer ministre britànic. Perdó, si manté el seu actual ritme d'un escàndol sexual mensual, l'exalcalde de Londres i antic ministre d'Exteriors té garantit un llit ample amb dosser a Downing Street. La seva biografia es regeix pels mateixos paràmetres que la vida de Donald Trump, ja ha sortit, l'emperador planetari que puja a les enquestes en respondre a les acusacions de violació amb un esgarrifós «no és el meu tipus».

Així amb Boris com amb Donald, el problema no consisteix a evitar la promoció de figures desastroses, sinó a exagerar la pressió per obtenir un resultat contrari al pretès. La trituradora mediàtica no ha modernitzat el seu arenal de tractaments, de manera que ha posat en marxa contra el conservador britànic els mateixos mecanismes denigratoris que van aconseguir elevar Trump a la Casa Blanca.

«Puc disparar-li a un home a la Cinquena Avinguda, i no perdria un vot», predicava Trump en els seus mítings de campanya. En la mateixa estirp, Johnson podria tirotejar un gos a Oxford Street sense sacrificar ni un sufragi dels anglesos animalistes. D'aquí que resultin contraproduents les armes de destrucció massiva apuntades contra la seva figura. Des de l'inici d'any, l'aspirant tory ha estat multat per distorsionar les dades, en un article d'opinió!, publicat al Daily Telegraph a canvi de milers d'euros. També va protagonitzar un escàndol en ometre propietats rellevants en la seva relació de béns. Cap d'aquestes peripècies ha afectat la seva percepció popular.

La sobredosi de malvolença permet localitzar els articles escrits contra Johnson sense necessitat que adjuntin la identitat del protagonista. «És un xerraire que no pronuncia ni una sola paraula veritable», bufeteja un articulista a The Guardian. L'equànime Le Monde tampoc parpelleja en publicar un editorial sota l'encapçalament de «Boris Johnson al capdavant del Regne Unit? No, gràcies». És un text bel·ligerant impropi de la trajectòria, tipografia i puntuació ortogràfica del rotatiu parisenc. També contribueix a un objectiu contrari a les intencions del seu autor.

Quan la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon assenyala que «li falta integritat i competència», podria referir-se indistintament als dos protagonistes d'aquest article, encara que li havien preguntat pel seu encara compatriota. En qualsevol cas, l'absència de les dues qualitats defineix el candidat ideal per als temps que corren. No és d'estranyar que la perplexitat dels analistes inspiri atacs desaforats. L'estirp de Trump ha estat letal per als assessors de comunicació, spin doctors, caps de premsa i altres correctors del color de les corbates que creien controlar el reglament de la comunicació política.

Trump fa anys que està afavorint la carrera del seu protegit «anglès», perquè el president nord-americà desaprova el topònim «britànic». Ha anotat que «crec que seria un gran primer ministre, té el que es necessita», i millor no demanar més precisions sobre els requisits que adornen el possible successor de Theresa May, un polític que competeix en idiosincràsia capil·lar amb el seu patrocinador. Si es consuma la proclamació a càrrec de les bases del Partit Conservador, el professor Larry Diamond disposarà d'un altre governant a qui titllar d'«autòcrata». Es tracta de nou d'un terme desmesurat, fins als acreditats docents de Stanford traeixen la formalitat dels seus enfocaments quan s'enfronten al magnat.

Agermanats en el seu destí polític, Trump i Boris Johnson no comparteixen l'extracció cultural. El fill d'un constructor, forjat al ring de la televisió, contrasta amb el jove despentinat que captivava els seus contemporanis al Club de Debats d'Oxford. El candidat a Downing Street exhibeix l'arrogància intel·lectual dels seus orígens. Pertany a l'elit cosmopolita del seu país, tot i que es va batre encertadament per forçar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, en una caravana basada en el fals enunciat que el Regne Unit aportava cinc-cents milions d'euros setmanals als paràsits del sud del continent.

Tot i que les desqualificacions compartides per Trump i Johnson alimenten la trajectòria del segon, el candidat es va negar a l'entrevista personal que li va oferir el president nord-americà, en la seva visita de fa uns dies al Regne Unit. Esgrimint la feble excusa d'un compromís electoral, l'acte amb càmeres es va veure reduït a una «productiva» conversa telefònica de vint minuts. Són tan semblants que no els convé aparèixer junts, per apaivagar l'espectre de la indiscernibilitat. Ara bé, fins i tot els enemics més accentuats de Boris Johnson hauran de reconèixer que és capaç d'escriure aquest article en llatí. És el fruit singular d'una excel·lent educació uniformadora.