Una calorada intensa va aparèixer a mitjans de la darrera setmana del mes de juny per reemplaçar el protagonisme de les revetlles de Sant Joan.

S'havia mantingut el ritual de l'encesa de les fogueres amb la flama del Canigó, transportada per heroics patriotes, coneixedors del perill que suposava una guspira perduda de les torxes o fanalets que podria calar foc als boscos ressecs.

L'any 1955, Francesc Pujades, un català gavatx (o un gavatx català) d'Arles-sur-Tec (el Vallespir), entusiasta del poema Canigó de Mossèn Cinto Verdaguer, va encendre un foc en el punt més elevat de la muntanya. El 1966 aquesta iniciativa va travessar la frontera per escampar-se per tot Catalunya.

Així doncs, la flama, que es guarda al Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà, surt cada 22 de juny per encendre una foguera al cim del Canigó (França) des d'on el foc es distribueix per tot el país.

Aquest any, encara visibles les cendres humides, tot just remullades pels bombers i quan l'olor de la pólvora dels petards omplia els narius dels noctàmbuls, una massa d'aire molt càlid procedent del nord d'Àfrica es preparava per envair el territori.

La gent havia begut, cantat i ballat al voltant del foc purificador. Els agosarats havien trepitjat les brases fumejants. S'havia assaborit la coca de fruites i el cava en la Nit del Foc o la Nit de les Bruixes i, de matinada, per contrarestar el cap emboirat, alguns havien pogut gaudir d'un bany salutífer.

Enllestida la nit màgica que entroncava amb ritus de civilitzacions mediterrànies antigues que rendien culte al sol, arribaven les nits tòrrides amb problemes per agafar el son.

La calor aniria en augment en els dies posteriors, quan els termòmetres es disparaven en algunes zones per damunt dels 40 °C, un valor poc freqüent a Catalunya.

Amb tot, no era un fenomen extraordinari. Entre els precedents destaca l'onada de calor de principis de juliol de 1994, i d'altres més recents.

Ara, com antany, per acabar-ho d'adobar, els incendis declarats en alguns indrets com el virulent de la Ribera de l'Ebre, s'han vist afavorits per la calor, el vent i la terra eixuta.

Davant un desastre natural d'enormes proporcions tot ajut s'agraeix.

Per això, han causat estupor les paraules de Miquel Buch, conseller d'Interior: «Quan un país té un foc i s'expandeix, ens ajudem mútuament amb els veïns», després de reclamar la presència d'unitats de l'UME.

Escolti, conseller! Els efectius de l'Exèrcit venien de Saragossa i València que, igual que Vinebre, són Espanya i no França o Portugal.

És possible que, amb la calor del foc, s'hagi begut l'enteniment per imaginar-se que vivia en el fantasmagòric país de la Catalònia. Senyor! Senyor! Quin ridícul!