Cartes

senyor Sostres

JOSEP MARIA BOSCH GIRONA

Sempre he defensat que qualsevol mitjà de comunicació ha de donar espai per a qualsevol opinió - sigui la que sigui- mentre sigui mínimament respectuosa. En aquest aspecte he dit -i segueixo dient- que celebro les opinions de l'Albert Soler al Diari de Girona, malgrat que això m'ha comportat algun retret. I ho celebro, d'una banda, perquè el respecte per la diversitat és un dels pilars de la Democràcia i, de l'altra -fins i tot- perquè segur que hi ha més d'una persona (i més de deu) que compren el Diari de Girona per llegir l'article de l'Albert («a veure quina ximpleria haurà dit, avui, l'Albert»!), de la mateixa manera que hi ha persones que compren La Vanguardia, per exemple, per veure què diu «La Contra».

Però el que va passar fa unes setmanes va ésser realment imperdonable: un tal Salvador Sostres va voler donar un copet a l'esquena a l'Albert i, en canvi, el que va aconseguir va ésser llançar-lo a les «tenebres exteriors» com veureu: per començar Sostres es va «empaquetar» amb l'Albert fent com una «unidad de destino en lo universal» en el súmmum del «llepaculisme». I, una vegada «empaquetats», va fer una exposició de victimisme, com mai l'hem vist a cap mitjà, ni tan sols als més cavernaris. Precisament ells que es diuen «unionistes» i sempre critiquen en els independentistes un suposat victimisme, van fer, aquí, un al·legat victimista, que va avergonyir propis i estranys. Amb això n'hi va haver prou per tombar l'Albert. Però en Sostres no en va tenir prou€ ens va informar que feia uns dies que Girona havia rebut la visita -ell hi posava bombo i platerets- d'en Carlos Herrera i la Cope i que, en arribar a Girona, van comentar que el que més els importava era conèixer l'Albert Soler. Fixem-nos bé: la Cope, on coexisteixen en una perfecta harmonia feixisme i «caverna», es preocupa únicament i exclusivament d'un gironí... Ras i curt€ en poques paraules, Sostres diu «fatxa» i cavernícola al pobre Albert.

I és que, tal com diu el refrany -i diu molt bé- €«amb amics així, no cal pas tenir enemics»!

Les pagues vitalícies, la xacra de les pensions

JOAN JANOHER I SADURNÍ FORALLAC

Últimament estem llegint la problemàtica de la jubilació, un problema més que preocupant, per quant cada dia s'apunta a la seva insostenibilitat. Un problema que al nostre país comença a posar-se molt complicat. Tenim un munt de raons per mirar el futur amb preocupació, atès que la gestió dels fons es decanta en negatiu, i seria hora d'analitzar el perquè de tot plegat. Som una societat on des de fa anys hi ha hagut malversació, on a les arques hi havia diners per a tot, i que els espavilats de torn veieren la solució per incrementar els seus guanys. Gasten molt més del que s'ingressava. Resultat, han aconseguit empobrir els fons.

Part del problema és el manteniment de les pagues vitalícies que cobren polítics de per vida, una vegada han cobert l'etapa de la seva legislatura. Un fet insòlit pel que fa a les altres comunitats europees, on el sistema social és rigorosament contemplat com a proporcionat a les seves pensions i necessitats de país. Aquest desgavell de vitalicis han desmuntat a la força les balances socials, on els únics beneficiats són els funcionaris amb càrrecs superiors d'ocupació, amb cartera diplomàtica, entre d'altres, i de poders de l'Estat. Així mateix, encara se'ls ofereix presidències i direccions vinculades amb empreses de renom i pertanyents a l'Íbex, cosa que s'anomena privilegis de portes giratòries. Deixin doncs de ser la xacra dels pensionistes i actualitzin els estatus socials.