Pedro Sánchez vol anar ben aviat al ple de la seva investidura com a president del govern. Va guanyar les eleccions folgadament, però sense majoria absoluta. Té tot el dret a governar, però els números de moment no li surten.
Amb un panorama com l'actual a Alemanya decidiren una gran coalició entre conservadors i socialistes. Però això a l'estat espanyol és impensable. Aquí es viu en campanya permanent i els populars ja han dit que ells són alternativa de govern i que no pensen ni tan sols en una abstenció que facilités l'inici de la legislatura.
El líder socialista només ha trobat una certa receptivitat en el grup d'Unides Podem. Però Pablo Iglesias vol que la seva quarantena d'escons li permetin arribar a una cadira del consell de ministres i Pedro Sánchez no hi està disposat. Li planteja un govern de cooperació amb càrrecs intermedis de l'administració, la qual cosa no agrada a un personatge que voldria fins i tot ser vicepresident. Però el PSOE sap que un govern de coalició posaria sobre la taula temes tabús a Madrid com el dret a l'autodeterminació, per exemple. I això seria un autèntic caramel per a Casado i la seva colla.
El pols es manté, però ben aviat haurà de decantar-se cap a un costat o altre. En una situació semblant Mariano Rajoy es va veure obligat a repetir eleccions i si això succeís ara l'ensopegada d'Iglesias podria ser monumental. Aquesta circumstància també caldrà tenir-la en compte aquestes properes setmanes. Les enquestes pronostiquen una tornada al bipartidisme amb uns resultats molt fluixos de Podem, una reculada de Ciutadans i un daltabaix de Vox.
La darrera paraula és sobre la taula de Pablo Iglesias, atès que Albert Rivera ja ha confirmat el seu no a la investidura. Una negativa que ha fet trontollar el partit i que fins i tot els discrepants han estat convidats a abandonar la formació taronja. El líder de Ciutadans està convençut que a la llarga pot substituir el PP com a primer partit de l'oposició. I això a priori sembla impensable com s'ha pogut veure a les eleccions municipals i autonòmiques on el PP -tot i baixar força- manté una important organització territorial enfront d'un oponent que té una presència molt irregular i inexistent al País Basc.
Soc dels que penso que Rivera ha tocat sostre. No ho tenia fàcil, però els seus acords amb el PP amb el suport de la ultradreta de Vox li faran perdre molts votants que tornaran a la marca original del PP o del PSOE. Un grup liberal ha de poder jugar en el tema dels pactes, però mai no pot acceptar els vots dels socis de Le Pen a Espanya. I menys per quatre càrrecs a Andalusia o a Madrid. El paperot que ha de fer Arrimadas cada dilluns és kafkià i vol justificar allò que és injustificable.
Sense la complicitat del PP ni de Ciutadans, Pedro Sánchez ha de continuar el seu tour de force amb Pablo Iglesias. I no només això, sinó que necessitarà suports o abstencions de nacionalistes i d'independentistes. No se sap a hores d'ara si el president en funcions estarà disposat a rebre les crítiques dels conservadors que avui es diuen constitucionalistes o bé tirarà pel dret i facilitarà una nova convocatòria electoral.
Els reptes són importants i Espanya necessita un govern com més aviat millor. Aquest impàs no afavoreix les negociacions a la Unió Europea en uns moments on es decidiran tots els càrrecs per a la propera legislatura. La victòria de Sánchez ha estat reconeguda per Macron i Merkel, que l'han incorporat a les reunions on es decideix el futur d'Europa. Aquest posicionament, en canvi, no el respecten ni Casado ni Rivera, que no volen participar activament en l'inici de la legislatura. Els manca sentit d'estat en un moment clau com aquest. Per cert, un sentit d'estat que ara reclama Sánchez i que ell tampoc va tenir quan perdé les eleccions davant Rajoy. Canvien els noms dels líders, però es continuen esgrimint les velles polítiques de sempre quan es pensa més en qüestions internes dels partits que no pas amb els ciutadans.
