Carlos Marqués-Marcet proposa a la pel·lícula Els dies que vindran un viatge a les conseqüències emocionals i físiques d'un embaràs. No és un exercici nou, però poques vegades s'ha mostrat d'aquesta manera. El procés de gestació, a la pantalla, acostuma a incórrer en la sublimació, en determinats tòpics sobre el salt a la maduresa o juga obertament a la comèdia d'embolics, però no és un tema que la ficció abordi des d'una perspectiva hiperrealista, o com a mínim centrada en els seus clarobscurs. La pel·lícula, en aquest sentit, trenca uns quants llocs comuns. El primer és aquesta artificiosa associació entre maternitat i paternitat amb felicitat desbordada, com si la imminència de la criatura fos un antídot contra tota la morralla que et toca menjar-te des que et lleves fins que te'n vas a dormir. És sí, motiu d'alegria, però també un punt d'inflexió que t'omple el cap i el cor d'incògnites, sobretot en relació a un mateix, que potser no arribaràs a resoldre mai. Després hi ha aquesta altra convenció segons la qual la bona nova serveix per pal·liar aquelles coses que no funcionen en una relació: és més aviat al contrari, perquè si bé la idea d'un projecte compartit pot revalidar algunes complicitats, també en torpedina moltes altres, justament perquè en un procés tan canviant i incert emergeixen nombroses diferències de criteri eclipsades per les inèrcies quotidianes. Un embaràs també és la crònica d'una (altra) desigualtat: nosaltres, homes, podem estar tan implicats com es vulgui, podem empatitzar amb els estralls i les contraindicacions del procés, però mai podrem arribar a imaginar el que suposa per a una dona, físicament i emocionalment. Fins i tot l'embaràs més plàcid comporta una sèrie de problemes que no sempre es tracten amb la frontalitat necessària, perquè la convicció d'una prioritat (el naixement) ens aboca a descuidar la rellevància d'alguns matisos, sobretot els més íntims. De tot això i unes quantes coses més va Els dies que vindran, on Maria Rodríguez Soto i David Fernández s'han prestat a mostrar el seu particular trànsit per nou mesos de poliedres sentimentals i dubtes irresolubles. És una pel·lícula que ens interpel·la pel que explica, però principalment per com ho explica: transpira molta veritat i per això mentre la mires et sents part del viatge, hagis passat o no per l'experiència. Perquè al final el bon cinema és aquell que ens dibuixa una finestra a una realitat paral·lela que reconeixem com a pròpia.