03 de juliol de 2019
03.07.2019
Diari de Girona

Una nit màgica

02.07.2019 | 23:44
Una nit màgica

Ha passat, eufòrica i càlida, la festa de Sant Joan. Les multituds acudiren a la ribera del mar i, instal·lada la gent sobre l'arena, es disposà, entre deixalles de plàstic i restes d'hamburgueses, a esperar la sortida del Sol, el gran déu de la Mediterrània. Els dies d'hivern, quan la fredor ens gelava l'alè, invocàvem la calentor tèbia i clamàvem: «Sol, solet / vine'm a veure, vine'm a veure / que tinc fred». Arran del mar, poc després de l'alba, el Sol balla, balla, balla, perquè és Sant Joan. Els antics egipcis, fa milers d'anys, l'adoraren. I algun faraó, tocat per la dèria de la justícia social, féu que el Sol fos adorat, justament perquè repartia per un igual el benefici del seu foc. Tots som iguals, sota la capa del Sol i els braços de la seva llum ens arriben de manera cabal. Avui sabem que no sempre és així, que hi ha qui fa negoci amb el Sol que és de tots i no en reparteix els beneficis de manera justa.

En les societats preturístiques del mar entre terres, la nit de Sant Joan fou, potser encara ho és, una nit dotada d'esperit meravellós, una nit màgica. La meva padrina tenia un claveller que, en arribar Sant Joan, regava amb aigua de set pous, convençuda que l'any que ve el claveller faria clavells de set colors. Mai no va fallar, la mirada de la padrina. En arribar el temps de florir, mirava el claveller i els seus ulls varen veure sempre la florida multicolor, meravellosa, com l'obra d'una fada. I és que la realitat no falla mai als ulls que la miren. Si no estàs convençut que els teus ulls sabran com han de mirar el claveller florit, debades el regaràs amb l'aigua de set pous.

La nit, malgrat els plàstics i les restes d'hamburguesa, potser encara conserva un rastre d'aquella antiga màgia. Les al·lotes de llavors –les nostres repadrines, i les padrines, i les mares– estaven deleroses de saber com seria l'enamorat que la fortuna els destinava. I sovint clamaven, inquietes, perquè el sant els fes avinent algun indici. Una de les pràctiques, entre moltes altres, era llançar unes gotes de plom fus en un ribell d'aigua. Quan les gotes de plom tocaven l'aigua se solidificaven i, en fer-ho, adoptaven la semblança d'algunes eines. Les formes estranyes del plom solidificat indicaven l'ofici que tindria el promès que esperaven. Si seria ferrer, si seria fuster, si seria conrador del camp o de l'horta. Mentre la jove llançava aquelles gotes de plom fus a l'aigua del ribell, deia, ni que fos una oració dirigida al sant miracler: «Sant Joan florit, / Sant Joan granat: / mostrau-me les eines de l'enamorat». I el Sant responia, afable, a la petició de la jove enamoradissa.

Però ja sabeu que el llenguatge és perillós, que qualsevol paraula no solament pot adquirir significats diversos, sinó que també pot exercir la funció d'un eufemisme que permet que es digui una cosa i se n'entengui una altra. Quan la jove deia «mostrau-me les eines de l'enamorat», molts eren els que pensaven que les «eines» no eren les pròpies de qualsevol ofici, sinó aquelles eines de les quals la naturalesa ha dotat els homes i que, uns més que els altres, fan servir a l'hora de fer l'amor. «Mostrau-me les eines...». És lògic que, després d'haver regat el claveller, la jove tingués ganes d'alguna cosa més. Serien, doncs, les eines de fer l'amor allò que la jove imprecava al sant. També se'n deia, d'allò que ara en diuen «el paquet», el caixó de les eines.

Els escriptors cultes sempre han pouat al pòsit del llenguatge popular i, sovint, s'han servit d'aquells eufemismes retinguts en l'imaginari del poble. Posaré tres exemples d'aquest ús manllevat de l'eufemisme: «Quan entrevistaven l'home –escriu Biel Mesquida–, per una cadena de tevé, després d'haver-li recosit l'eina i ara que ja hi podia fer pipí, ha dit que si ella li demanava perdó estava disposat a recomençar la vida conjugal», Diario de Mallorca, 19 de maig de 1994. I Sebastià Alzamora escriu, ni que fos una oració a un déu desconegut: «Vós que m'heu concedit aquesta eina capaç de resistir impàvida les lleis de la gravetat, vingui la vostra Llum sobre el meu gland pelat», Nit de l'Ànima, 2007. I encara, Miquel Àngel Riera fa dir a una jove que amb unes pinces recompon els ossos d'un esquelet mig soterrat: «...al cap de les pinces / amb les quals els remou, s'enganxa, inconfusible, / un manadet de pèls molt rulls, obscurs, del pubis / d'aquell que, home un temps, es veu també tenia / uns estris d'estimar que Déu sap com emprava», El pis de la badia, 1993.

L'eina, les eines, els estris d'estimar, per Sant Joan.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook