La legislatura al Parlament Europeu va començar ahir sense la presència de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras ni Toni Comín. El fet que tres eurodiputats electes no hagin pogut participar a la sessió constitutiva és, certament, una anomalia que no té precedents. Per a uns la solució és ampliar la immunitat dels polítics per tal de permetre que puguin exercir el càrrec per al qual han estat escollits, mentre que per a uns altres el que cal garantir és que no es puguin presentar persones que no estan en condicions d'exercir la seva funció de representació. L'estratègia de l'independentisme era que aquest debat també el solucionés Europa. Però de moment ni els tribunals ni les institucions han pres posició. Tot i l'optimisme que s'esforcen a transmetre els advocats dels polítics sobiranistes ahir van haver d'admetre que han perdut la iniciativa. Tant es així que aquells que presumeixen de poder circular lliurament per tot Europa van haver de renunciar a anar fins a Estrasburg i van preferir quedar-se a la frontera amb França per evitar una possible deportació a Espanya. El que sí que ha aconseguit l'independentisme és portar les seves reivindicacions al cor mateix del parlamentarisme europeu, amb milers de manifestants a les portes del Parlament i amb la presència del conflicte català als discursos pronunciats dins de l'hemicicle gràcies a les simpaties i a les aliances teixides amb partits i grups que, això sí, se situen a la perifèria de les grans majories. Mentre el nacionalisme català havia buscat històricament la interlocució amb els qui prenen les grans decisions a Europa l'independentisme mira de sumar forces amb els que les posen en qüestió. Segurament és la via més fàcil per aconseguir un altaveu, però el camí més difícil per aconseguir que t'obrin les portes.
