No cal ser un savi per adonar-se que creix la tendència a un mal ús del llenguatge quan aquest s'utilitza com a arma per crear reaccions o percepcions contràries, ja sigui en àmbit social o en àmbit polític. Com a humans un dels esports preferits és crear etiquetes per tipificar qualsevol cosa o fet, i potser per això tenen tant d'èxit els hashtags a les xarxes socials. Però una cosa és crear tòpics que ens puguin definir positivament o negativament i d'altra molt diferent és buscar definicions que, malgrat que no s'ajustin al que passa, serveixen per fer un veritable mal.
Albert Camus deia que la pitjor ferida és la que provoquen les paraules i, de fet, el moviment italià que es dedica a combatre l'ús maldestre de la llengua en aquell país s'anomena Parole Hostile per tot el mal que es pot fer amb les paraules. Llàstima que aquells que fan servir la llengua com a arma de desprestigi no siguin conscients del mal que generen ni que tinguin la cultura suficient per saber-ho. Aquests mateixos són els que s'omplen la boca, per exemple, per qualificar com a supremacistes tots els catalans que guardem algun anhel respecte al nostre país. Evidentment desconeixen que el terme estava pensat per a aquells racistes blancs que imposaven la seva superioritat sobre qualsevol altra raça i no per definir la gent que clama per un referèndum o per la independència del seu país.
Algú que s'ha pres la molèstia de repetir fins a l'esgotament expressions com aquestes per desgastar l'adversari difícilment abaixarà el seu to ni renunciarà a l'ús d'aquests veritables barbarismes malgrat saber que emet o difon una expressió claríssimament desajustada i que no encaixa amb la realitat que ells volen definir. Són els mateixos que qualifiquen de nazis qualsevol que no coincideixi amb el seu pensament, o els mateixos que clamen presó o il·legalització per a tot allò que no sigui la imatge inamovible d'un estat que s'esmicola. Al final, l'analfabetisme segueix triomfant.
