04 de juliol de 2019
04.07.2019
Diari de Girona

Dies de cendra

04.07.2019 | 00:03
Dies de cendra

Un incendi forestal és una commoció de tota aquesta societat. Desvetlla una admirable solidaritat i un sincer reconeixement envers tots aquells que treballen a primera fila en l'esforç de l'extinció, jugant-se la vida. Després se'ns crea un sentiment de llàstima quan escoltem el testimoni de la gent quan diu que ho ha perdut tot. S'obren uns dies d'opinió diversa i tornen també les preguntes ja acostumades del sentit comú: per què tenim tant de bosc a Catalunya? Què en fem, de tant de bosc?

Aquests dies del foc de la Ribera d'Ebre s'han repetit opinions, debats i programes als mitjans de comunicació. Una aportació des de tribuna científica ha dit que cada any poden néixer a Catalunya 30 milions d'arbres, espontàniament, perquè fins i tot un incendi forestal provoca per ell mateix l'explosió dels fruits del bosc i en fa una escampadissa de sembra que, en qüestió d'anys, serà un altre bosc potser ufanós i desaprofitat. Aquests dies també s'han escalfat les opinions, per exemple s'ha pogut escoltar el blasme i la crítica dura d'un sector de Catalunya –de comarques interiors– que denuncia la ciutat de Barcelona i la seva taca d'oli metropolità com a acaparadors de gestió, planificació i inversions sense mirar més lluny; succeiria, doncs, que els arbres de Barcelona no deixen veure els boscos de Catalunya. Hi hauria dos mons, el dels pagesos i el dels urbanites que, en aquestes ocasions, es miren malament.

Una autoritat en la ciència del medi ambient ha aportat aquests dies de debat la seva experiència del treball que ha realitzat als països d'Amèrica Llatina quan se'l requereix: allà tot treball d'aquest tipus comença escoltant la veu del territori, és a dir, els autèntics coneixedors d'allò que necesita la terra, pensaments i desitjos d'unes quantes generacions, que els científics i els polítics han d'escoltar molt atentament; és la veu de la terra, del tros, del terrer, de la gleva, que tot això es pot dir segons la profunditat de l'arada de l'estimació.

Tornem-ho a dir: s'ha d'escoltar la veu del territori. La setmana passada, a la zona cremant de Ribera d'Ebre, un polític va decidir prohibir les feines de la sega, pels perills que comporta, i els pagesos van haver de posar-se seriosos per a explicar-li que els camps, quan estan madurs, també són perillosos i la urgència de la sega és sagrada; després la decisió política es va esmenar.

La saviesa popular diu sempre que «els focs s'apaguen a l'hivern». És a dir, amb llarga preparació. El tema del bosc a Catalunya requereix una vigília, una educació, un prendre consciència del que es vol i s'espera de la massa forestal, de quina massa parlem, i de quanta. Necessitem ser instruïts i educats en tot allò que tingui relació amb la Natura, si us plau en majúscula. Temps enrere un programa de TV3 acomplia esplèndidament aquesta funció educativa; el programa Espai Terra era elaborat per científics i periodistes especialitzats i engrescats, era un model en el seu gènere, de categoria intel·lectual ben agermanada amb el llenguatge planer, amable i eficaç. Ben lluny de veure venir la seva desaparició, l'audiència del programa desitjàvem que Espai Terra conquistés més minuts de la programació i una millora, molt merescuda, a la franja horària. No va ser així; ben al contrari, el programa va ser eliminat, llastimosament.

Algú ha de prendre consciència d'aquesta necessitat d'educació, de preparar noves propostes. Els boscos mediterranis sempre tendeixen a cremar i portar desgràcia. Però una societat intel·ligent no s'ha de conformar amb tanta cendra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook