Aquests dies amb l'incendi a la Ribera d'Ebre, sembla com si haguéssim descobert certes coses que queden amagades i que mai són notícia als mitjans. Molts han visualitzat una realitat que és dura però que queda amagada pel darrer eufemisme que ha fet fortuna: el territori. És a dir, tot allò que no és Barcelona o, si volem afinar més, tot allò que s'escapa del que hi ha entre l'AP-7 i de la costa catalana.

Amb aquest incendi -i amb tants d'altres- hem vist algunes realitats que queden amagades en la nostra Catalunya ciutat. Segurament, cap altre gran incendi ha evidenciat les febleses d'aquest «territori» i amb ell, les febleses del país.

En primer lloc, hem vist com a Catalunya creix any rere any la massa forestal. Catalunya és ja un país de boscos. En el qual el percentatge de territori forestal és superior a la majoria de països europeus. Sovint quan pensem en boscos pensem en l'Alt Pirineu o la Garrotxa, però el que creix sense aturador és el bosc dèbil mediterrani de la Catalunya interior i prelitoral, que ocupa el que abans eren camps agrícoles.

I és que amb l'incendi de la Ribera d'Ebre també hem après quatre coses més: primer, que l'abandonament del camp és un fet incontestable. Cada any es va reduint el nombre de pagesos i la mitjana d'edat d'aquests cada vegada és més alta. És cert que hi ha joves agricultors i ramaders que tiren endavant explotacions innovadores, però el percentatge total de pagesos es va reduint anualment. Catalunya és ja un país eminentment urbà, com la majoria de països desenvolupats. Si bé és cert que en altres llocs han sabut preservar molt més el treball agrícola i han sabut valoritzar-lo. Només cal fixar-se amb els veïns francesos.

En segon lloc, hem vist que sense pagesos i ramaders, el bosc s'escampa i la gestió forestal és molt més complexa. Ningú protegeix millor el nostre paisatge que aquells que l'humanitzen a través del cultiu. Com menys activitat agrícola, més risc d'incendis.

En tercer lloc, hem vist que la majoria d'extensió forestal està en mans privades, però alhora l'explotació forestal no és rendible. Per tant, no surt gens a compte cuidar el bosc. I així els tenim. Aquí el govern de la Generalitat podria ser molt més proactiu a l'hora d'intentar fer més rendible cuidar el bosc. Cal una aposta ferma per la biomassa forestal i no l'actual, que talla els pocs arbres de les carreteres en tenir accessos més fàcils. I cal més suport a propietaris forestals i municipis per tal no només de rendibilitzar l'explotació forestal sinó per millorar també els accessos i les mesures de protecció i prevenció d'incendis. Els incendis, sobretot, s'apaguen a l'hivern.

I finalment, la quarta cosa que hem vist en aquest darrer incendi és que l'equilibri territorial és una questió de país que cal afrontar com abans millor. No podem esperar més temps. La Catalunya interior se'ns buida.

El 90% de la població de Catalunya es concentra en la petita franja de vint quilòmetres cap a l'interior que hi ha entre la línia de costa i l'entorn de l'AP-7. Només Lleida, Manresa, Vic i Olot són nuclis d'interior amb certa musculatura demogràfica. El Pirineu perd població any rere any, l'interior també se'ns buida i qualsevol punt que s'allunya una mica de les grans línies de comunicació va perdent habitants.

No pot ser que tres quartes parts del país estiguin buides i l'altra quarta part tingui una densitat de població altíssima. A Barcelona, l'Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Salt o Badalona la densitat de població supera amb escreix la de la majoria de ciutats europees.

I és aquesta «Catalunya buida» la que ha de cuidar el nostre paisatge i els nostres boscos. És un peix que es mossega la cua. Sense que la gent es pugui guanyar la vida al «territori», sense que tinguin bons serveis i noves oportunitats lligades a les TIC i al turisme, l'abandonament agrícola continuarà i sense alternatives laborals i empresarials, la despoblació continuarà i els boscos continuaran creixent. I amb ells, els megaincendis que ens acompanyen els darrers anys. Davant d'això, no hi ha recursos suficients per aturar-ho.

No és que els incendis siguin cada cop més grans. És que els incendis ens recorden que gran part de Catalunya s'està buidant i per això els incendis cada cop campen més lliurement.

Els incendis són només un altre senyal d'alarma sobre el verdader problema que hauria d'estar enfrontant el país i que ni se'l planteja. De fet, els grans problemes del país passen desaparcebuts i ningú els considera importants, quan en realitat ens hi va el futur: la crisi demogràfica i el desequilibri territorial.

Esperem que, almenys, aquesta desgràcia de la Ribera d'Ebre serveixi per posar el focus en aquest problema que sembla invisible: Catalunya s'està buidant i no en som conscients.