Gonzalo Boye és la típica desfeta que l'independentisme mitifica per acabar fent -una vegada més- el ridícul. Pinxo comunista, condemnat per terrorisme, antisemita, antiamericà, defensor de criminals de la més baixa estofa i de la més corrupta condició moral, com Rodrigo Lanza, que deixà el 2006 en estat vegetatiu un agent de la Guàrdia Urbana durant el desallotjament del Palau Alòs, fins llavors pres pels okupes.
L'independentisme sempre pren la decisió que més creu que perjudicarà Espanya sense haver après del llarg camí que també és la que més acaba perjudicant Catalunya, i la seva pròpia causa. Boye encarna la mena de quincalla que l'independentisme creu que li servirà per humiliar l'Estat, i ells mateixos acaben sent els humiliats, no només pels pobres resultats, sinó pel deshonor d'haver-se anat a embrutar de misèria i d'indignitat a les més sinistres clavegueres.
Boye és un insult a la llibertat: ho fou a Xile, defensant les atrocitats d' Allende, molt més demencials i perilloses que la «dictablanda» de Pinochet, que no només lliurà el seu país de la destrucció comunista sinó que feu que encara avui sigui la primera potència de l'Amèrica Llatina. Cal dir que Boye compaginà el seu comunisme amb els seus estudis al col·legi britànic Mackay, el millor de Valparaíso. Sense cinisme mai no és del tot completa l'anatomia del rosegador.
El mateix insult a la llibertat fou Boye atacant Israel, com han fet totes les bèsties totalitàries i criminals de la Història. I ben igualment col·laborant amb ETA, pel que fou condemnat a 14 anys de presó. Diu que sempre s'ha declarat innocent: esclar. No conec cap rata que es declari culpable. I en un altre ordre de coses, també insultà la llibertat sent l'editor de la revista Mongolia, que és a la llibertat el que seria fer les necessitats al mig del carrer. Sempre la pitjor baixesa, sempre el més sever linxament de qualsevol noblesa.
Durant el procés, Boye s'ha apropiat indegudament de l'èxit dels advocats belgues i alemanys que han defensat Puigdemont, fent veure que eren les seves victòries. En canvi, les seves actuacions es compten per derrotes, des de l'atzagaiada de presentar-se al Congrés amb uns absurds poders fins el fracàs d'aquesta setmana a Europa, passant per la seva pròpia condemna per col·laborar amb els terroristes d'ETA, per la condemna del degenerat Lanza, i per l'estrepitós fracàs dels seus miserables atacs als Estats Units i a Israel, que no tingueren cap conseqüència penal. No hi ha cap penalista seriós de Barcelona que no coincideixi amb el nítid diagnòstic que Boye és un pèssim advocat, un oportunista i un bitxo. I no és que siguem, precisament, la ciutat de les unanimitats.
Ell ha estat la darrera bossa de crispetes de l'independentisme, la darrera jugada mestra. Per Sant Joan, la pobra gent de Vilaweb titulava, sobre les possibilitats de Puigdemont i de Comín d'esdevenir eurodiputats: «Boye té una carta amagada i és a punt de jugar-la». Els escarafalls, en aquest mateix sentit, de la també pobra Pilar Rahola, donant per fet el que once again no ha existit -com la república catalana- han constituït el pet amb cua final d'aquesta enèsima frustració de l'independentisme, que fa dies que assisteix, sense saber-ho, al seu llarg però inexorable funeral.
A les clavegueres només hi ha detritus i rates. De vegades són necessàries i això els Estats seriosos ho saben, i saben utilizar-les. Però si vius instal·lat en l'imperi de la claveguera, i confiant només en la claveguera per aconseguir el teu propòsit, no només no l'aconseguiràs mai sinó que no seràs ni el rei de les rates: més aviat les rates t'acabaran devorant, perquè de ser rates en saben molt més que tu.
L'especialitat de Boye és oferir el seu imperi de la tenebra d'amagatall per als dolents. Amb la seva falsa seguretat de pinxo avesat a totes les impostures, els fa creure amb retòrica ultramarina que els treurà de l'atzucac però al final paguen i perden com autèntics babaus, i el xarlatà se'n va cap a un altre poblat amb el seu carro de pòcimes miraculoses de pa sucat amb oli a enredar més incauts, que sempre n'hi ha.
Té molt a veure amb l'infantilisme dels independentistes -i llur necessitat de buscar solucions màgiques, sempre amb càlculs aliens a la lògica-, la facilitat amb què farsants com Boye poden enredar-los i convertir-se en els seus herois. No ho dic per furgar en la ferida, però em fa llàstima i ràbia. Llàstima perquè la majoria dels meus amics són independentistes i em sap greu veure'ls fer el ridícul d'aquesta manera tan galdosa; i ràbia perquè haver de passar tot aquest daltabaix per culpa d'una manca tan absoluta de sentit de la realitat, és desmoralitzant per a qualsevol persona sensible, culta i civilitzada.
Entendre que Boye és un triler i una ratota no és una ideologia, és un desodorant.
