Menys temerari, però bastant més perspicaç que aquell Zapatero amb qui injustament se'l compara, el president Pedro Sánchez ha fixat la sessió de la seva investidura per al dia 22, sense assegurar-se abans els suports que necessita. I tant se val. Com a molt, aixafarà les vacances als seus presumibles socis de l'esquerra mentre els estova sota el sol de juliol.

L'interí de la Moncloa disposa ara de tres setmanes per convertir-se una altra vegada en fix de plantilla com a president; i tot suggereix que, passi el que passi, aconseguirà aquest objectiu. Ja sigui en el primer envit o més endavant, les circumstàncies juguen al seu favor.

El que Sánchez pretén és una aliança d'empreses o associació temporal d'empreses per exercir el govern en solitari, tot i que els socis comparteixin també el risc de l'operació. La seva idea és que els consells d'administració del PSOE i d'Unides Podem discuteixin no tant el nombre de càrrecs que correspon a cada empresa com l'estratègia de venda del producte, que en política s'anomena programa. Aquesta pretensió xoca amb la de Pablo Iglesias, conseller delegat de Podem que aspira i fins sospira per ser ministre, encara que sigui del ram de l'Aire o de la Marina. Per a la seva desgràcia, no té gaire gènere a oferir a canvi en el regateig que ja s'acosta.

Sánchez, que presideix la companyia clarament majoritària en aquest tracte, vol governar sol amb la seva marca, el que sembla lògic. A ningú li ve de gust formar penya amb un soci al qual el consorci de la Unió Europea veu amb desconfiança i fins i tot franca al·lèrgia. Tècnicament, no li impediria condescendir als desitjos d'Iglesias; però ja se sap que la imatge és igual d'important o més que els fets en el domini publicitari de la política.

Del seu altre temps enemic i predecessor Mariano Rajoy, l'aspirant Sánchez sembla haver après l'art vagament zen de no donar importància al temps. Si en les pròximes setmanes li torça la mà a Iglesias, la seva investidura estaria més o menys garantida; però tampoc passarà res greu si el Congrés li nega els vots que necessita.

L'alternativa a aquest acte d'investidura, que té una mica de màgia i d'aritmètica, no és altra que la convocatòria d'unes noves eleccions per al mes de novembre. Això convertiria Espanya en un dels països més votadors del món. Suggereixen els sondejos que, si això succeís, el PSOE augmentaria els seus beneficis en detriment de la minvant empresa d'Iglesias, o, el que és el mateix: facin el que facin els seus eventuals socis, al final guanya Sánchez. És només qüestió de temps.

Podria objectar-se, com a màxim, que no és bo per al país un llarg període d'interinitat en el comandament; però què va. Espanya va estar gairebé un any sense govern el 2016 i, com havia succeït anteriorment a Bèlgica, pocs ciutadans van advertir aquesta carència. Els trens van seguir sortint, l'economia va créixer, les xifres d'atur han baixat i fins podria haver millorat el clima durant aquest període. No passa res per esperar que Sánchez guanyi una altra vegada. Com ja comença a ser costum.