Esquerra és l'etern partit de l'ara sí ara no; del t'allargo la mà per, immediatament després, fer-te la traveta; de l'ara baixo del llimb de l'independentisme més il·lusori per tornar-hi a pujar quan un menys s'ho espera. Puc sospitar el que li passa a ERC. Ha entès que el procés, tal com ha estat configurat per Artur Mas, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, no porta a enlloc i ha tingut la mala sort que la caiguda del cavall li ha coincidit en el moment clau per fer el sorpasso a la postconvergència. És molt difícil de gestionar, sobretot quan el líder i principal cervell està tancat a la presó. Si vira cap a posicions pragmàtiques, corre el perill de perdre massa electoral perquè els darrers anys s'ha tensat tant la corda que ningú és capaç de calcular com rebran els votants el paper pactista de la no tan nova Esquerra. Els seus dirigents han optat pel camí del mig, que sempre sol ser el que implica menys riscos. Per un costat es fan gestos per acostar-se a la moderació, donant esperances a qui creu en aquesta posició, per just després girar altre cop cap a la radicalitat. Ho van fer amb Miquel Iceta i ho tornaran a fer ara, després de les declaracions de Roger Torrent proposant un referèndum a la canadenca que ha obert les esperances d'alguns sectors. Que no s'enganyin; ERC sap el que fa perquè ho ha fet sempre internament.