Es nota que estem en ple estiu perquè de vegades les notícies que salten a la primera línia de la palestra informativa són les que són. I això que encara no hem fet ús de la clàssica primícia de cada any sobre el tauró de sempre albirat per aigües de la Costa Brava. Temps al temps. Una de les notícies de la setmana, acompanyada de la sempre profitosa polèmica, ha estat l'estrena, durant el passat dimecres, de les dues noves cançons d'aquest sorprenent fenomen de masses musical que és la Rosalía, Millonària i Dio$ No$ Libre del Dinero, el primer d'ells, en català. Els temes, agrupats en un vídeo doble publicat a YouTube, es van viralitzar a l'acte, i fins i tot la coneguda revista musical Rolling Stone se'n feia ressò. No per casualitat, el vídeo superava ahir els 3,5 milions de visualitzacions i acumulava a prop de 250.000 interaccions, entre comentaris, likes i dislikes. Si fa no fa, com la posada de llarg del primer exitós treball de Los Changos, La puta Navidad. Tampoc n'hi ha per tant, la veritat.

El cas és que la notícia, que si bé inicialment podria haver-se centrat en el fet que la multitudinària artista de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) llançava la seva primera composició íntegrament en català, amb tot el que això comporta per la difusió d'una llengua que fa decennis flirteja amb la seva desuetud, virava ben aviat cap a la polèmica més profunda i existencialista degut a l'ús en la lletra, del barbarisme «cumpleanys» en lloc del mot amb denominació d'origen català «aniversari». Independentment que tot això hagi esclatat ara, en ple juliol, a través de les xarxes, esquitxant-nos fins i tot als qui tant la Rosalía com la seva música ens rellisquen espatlla avall, no es pot negar que l'artista ha demostrat estar poc encertada i, el més greu, no haver crescut mirant els culebrots i les sèries de TV3, on tots els seus personatges han parlat sempre amb una pulcritud lingüística tan rica i excelsa com ajustada a la realitat, per a delit de la seva fidel i abnegada audiència.

El meu problema és que, més enllà de la rebequeria amb tuf polític absurd, no només no entenc la polèmica sinó que, segurament pel fet de ser un xarnego, sempre he cregut que la llengua és viva, precisament, per la seva capacitat de crear noves paraules, absorbir-ne d'altres, barrejar-se i adaptar-se al seu ús amb seny i així anar fent i modelant el seu propi camí sota el control flexible de la norma. I si no és així, segurament tampoc no vaig entendre -i ja podria ser- perquè es va passar del llatí a les llengües romàniques. Agradarà o no agradarà l'estil musical però criticar una cantant per l'ús suposadament inapropiat de la llengua, quan aquesta fa del mestissatge el seu segell creatiu, és tan ridícul com acusar l' Albert Soler d'exhibicionista o a mi de hater de Joc de trons. Aquí que cadascú subjecti les seves pròpies dèries. Fins i tot, sobretot, els groupies d'en Pompeu.