06 de juliol de 2019
06.07.2019
Diari de Girona

L'entorn de Puigdemont

06.07.2019 | 01:26
L'entorn de Puigdemont

M'ho varen preguntar de cop i volta en un dinar de la Societat d'Estudis Econòmics que va tenir lloc a la seu de Foment del Treball Nacional: atès que Puigdemont fa anar de bòlit l'Estat espanyol, es troba sol en la seva estratègia o l'acompanyen uns tercers? La interpel·lació anava adreçada a l'únic gironí assegut al voltant de la taula i que per més inri coneixia prou bé l'antic president de la Generalitat, però que ara no el reconeix donada la seva involució. Vaig respondre glosant les seves aptituds –que les té–, però també afirmant que no estava sol.

Ningú no va gosar demandar-me qui l'acompanyava. No se'm va preguntar ni noms ni cognoms. És possible que uns/unes no m'ho demanessin a l'objecte de no fer-me entrar en un terreny empantanat, però també és probable que la majoria s'abstinguessin de fer-ho donat que un quart d'hora abans, quan sorgí l'«assalt» de l'ANC a la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona i el paper de no intervenció de la burgesia barcelonina, un servidor els engaltés que aquesta «classe social» deixà d'existir quan l'incendi que destruí el Liceu: foren les Administracions Públiques les que posaren els diners per a la seva reconstrucció i no pas les quatre-centes famílies que, segons el lladre d'en Fèlix Millet, manaven a Barcelona. Cap dels allí presents em va replicar i alguns caps varen assentir.

Puigdemont no es troba sol. Ho posa de manifest el milió llarg de vots rebuts quan les recents eleccions a l'Eurocambra. La majoria d'ells foren recollits a Catalunya, però un bon grapat ho foren a la resta de «les Espanyes». Però dit des del respecte democràtic i sense voluntat de rebaixar l'èxit obtingut, això dels vots és volàtil, al menys tant o més que les circumstàncies posades en boca del gran Ortega y Gasset. Tant és així que, sense cap ànim de molestar cap dels seus creients, el noi d'Amer, en el llenguatge de les xarxes, no deixa de ser un influencer. Vull dir una persona que avui –ja veurem demà– compta amb certa credibilitat sobre un tema concret i que per la seva presència i influència en xarxes socials por arribar a convertir-se –ho és– en prescriptor d'interès. D'interès, disculpin, pels pensionistes i els quatre càrrecs institucionals que varen anar d'excursió a Estrasburg, i uns quants més que, disculpin-me de nou, viuen en la inòpia pròpia dels ignorants creient-se que la República de Catalunya existeix. Com ens va ensenyar en Tardà, algú ho havia de dir!

Qui assessora Puigdemont en el primer temps de salutació militar donat que sempre ell va a la seva? Un tal Boye, advocat, xilè de naixement, antic simpatitzant del grup revolucionari MIR, detingut l'any 1992 per col·laborar amb ETA i condemnat a catorze anys de presó per prestar ajuda logística a aquesta banda criminal. Gerry Adams, president del Sinn Féin, que fou important dirigent de l'IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), que comptà els assassinats comesos per centenars pel seu deliri independentista, i, per tant, empresonat en diferents ocasions. Arnaldo Otegui, antic militant d'ETA, empresonat per causes vàries, i que avui exerceix de coordinador de Bildu, els socis electorals d'ERC. També antics membres de Terra Lliure, l'expressió terrorista de l'independentisme català, que, entre els anys 1980-1992, va cometre més de dues-centes accions amb un mort i nombrosos ferits, que igualment passaren per la presó. I Theo Francken, el nacionalista flamenc que ha protegit l'expresident durant la seva estada a Bèlgica, el partit del qual, el NV-A, s'ha integrat en el grup parlamentari Conservadors i Reformistes Europeus (CRE) de l'Eurocambra on també s'hi troba Vox i el partit ultraconservador polonès PIS. Ja ho veuen: El millor de cada casa. Amb un entorn com aquest, que ni és l'únic i potser tampoc és el principal, es pot entendre que en Puigdemont hagi embogit fins el punt de que dimarts passat, després de veure's curtcircuitat pel Tribunal de la Unió Europea, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem en la seva utòpica esperança de ser eurodiputat saltant-se les lleis, llencés la tovallola europea amb l'arrogància que el caracteritza: «No ens interessa aquesta Europa!», va dir. Quanta èpica barata, quanta supèrbia, quants advocats de tercera regional, quants paganos de la festa i quants babaus en la mateixa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook