Una altra forma d'abordar la crisi territorial seria fixar-se ­menys en les qüestions nacionals i una mica més en els desequilibris de poder. No dic que es tracti d'una cosa o l'altra, però sí que s'haurien de conjugar les dues perspectives. Per causes que no són merament polítiques -encara que també ho siguin-, el pes econòmic de Madrid no ha parat de créixer en els últims vint anys, la qual cosa ha suposat en gran mesura desertitzar les regions circumdants. Es tracta, per descomptat, del desenvolupament urbà característic de la globalització, però també d'una acumulació de capital en forma de grans multinacionals -hereves de les privatitzacions estatals-, del protagonisme de l'alt funcionariat i dels lobbies a la Villa y Corte. Es va parlar -més en els temps de Maragall- d'una eventual cocapitalitat espanyola, amb el Senat i algun ministeri desplaçats a Barcelona. No era una mala idea, encara que el problema del desequilibri territorial va molt més enllà de la cursa Madrid-Barcelona o del conflicte català. Barcelona és, indubtablement, una ciutat viable, com Palma, Màlaga, València, Saragossa, Logronyo, Bilbao o Pamplona, ??per citar-ne algunes, cadascuna amb les seves peculiaritats. Però no es pot dir el mateix de moltes altres regions espanyoles, que afronten amb pocs recursos -geogràfics, econòmics, de capil·laritat industrial- els difícils reptes plantejats per la globalització i pateixen el despoblament com una mena de destí natural.

Aquesta ruptura territorial respon, per descomptat, a tendències alienes a la política, però que venen reforçades per la mala gestió. Un exemple el trobem en l'aposta per un AVE centralitzat -que connecta dos punts, invisibilitzant la resta-, en lloc d'invertir en una xarxa ferroviària de mercaderies o en el corredor mediterrani, que hauria oxigenat els diferents centres de producció. Eixos alternatius a l'Espanya radial -que es va impulsar durant l'aznarisme- alimentarien les oportunitats econòmiques de la perifèria amb ramals transversals. De Portbou a Hendaia, una altra gran xarxa ferroviària hauria de mirar al nord de Portugal, Galícia, Castella i Lleó, Astúries, Cantàbria i el País Basc. Els arxipèlags necessiten el desenvolupament de règims fiscals que facilitin la diversificació. La potencialitat de l'economia mediambiental es troba encara pendent, així com un correcte desplegament de la banda ampla d'Internet. La reforestació de zones àrides, la rehabilitació del patrimoni històric o mesures fiscals que facilitin la repoblació ajudarien a equilibrar les diferents regions del país.

Al final, la democràcia necessita treballar amb el doble principi de la llibertat i la igualtat, que és com parlar dels drets i les responsabilitats. En cas contrari, anirà minvant la confiança social en les institucions, que constitueix la base de la prosperitat. De la mateixa manera que anirien en augment formes més o menys solapades de ressentiment, com comença a succeir ja ara mateix. Les idees i les creences defineixen la nostra percepció de la realitat, més encara en el món de les democràcies. I els reptes que afronten els països són tants i tan complexos, que faríem malament de no analitzar correctament les profundes transformacions que s'estan produint i els seus efectes sobre la societat. El repartiment dels recursos i la creació d'oportunitats han de dirigir-se en múltiples direccions: la bretxa és cultural, en efecte, i també social. Però tampoc hem d'oblidar aquesta altra fractura que s'obre entre l'èxit d'algunes ciutats i les seves perifèries.