Prenia cafè al bar del poble i he sentit que un aborigen, de la taula del costat, deia als seus tres amics que els poetes no serveixen per a res. No sé ben bé de què parlaven, perquè tot just parava l'orella quan s'ha pronunciat la frase. I m'he esperat, en guàrdia, a veure si l'home desenvolupava una afirmació d'aquest calibre, a veure si els altres la rebatien o la donaven per bona. No han dit res més, però tots quatre han mogut la barbeta en senyal afirmatiu. Aleshores és quan m'he decidit a intervenir. Al bar no hi havia ningú més, i per tant la confiança tenia via lliure. Al capdavall tots ens tenim vistos:
- Perdoneu, però, per què dieu que els poetes no serveixen per a res?
Els homes han rigut. I l'amo de la frase m'ha dit que els poetes són tots una colla de ganduls, de bohemis amb un os a l'esquena. Hi ha afegit que no s'entén res del que diuen i que, de propina, els hem de mantenir entre tots.
No s'hi val mai a prejutjar ningú, però a mi m'ha fet l'efecte que aquells senyors, de poesia no n'han llegida gaire. A tot estirar n'han sentida als micròfons de les festes majors. O n'han vista, cosa estranyíssima, a la televisió. Vull dir que no feien cap cara que poguessis dir, mira, un adquiridor habitual de poesia. Perquè és veritat, que el consum de poesia afecta la fesomia i el tarannà. Asserena les faccions, torna la mirada un pic fonda, predisposa a l'individualisme cívic. Però també és veritat que tot això es pot obtenir treballant de pescador, jubilant-se, o vivint, simplement. Per no tocar el que no sona, he dit, a l'antipoetes:
- Mantenir, el que es diu mantenir, no ho crec. Els poetes no mengen gaire i per norma general cobren una misèria.
- Doncs ja ho tenim: porten mala vida i als quaranta anys ja depenen de la Seguretat Social.
La resposta ha estat fulminant, d'aquelles que no admeten fintes. Però jo volia trencar una llança a favor dels poetes, i he continuat:
- Entesos. I què me'n dieu, dels versos? De vegades ajuden a viure, uns bons versos. Hi ha poetes que fan riure, que canten la bellesa. N'hi ha d'altres que fan pensar, que consolen. Fins i tot n'hi ha que ens emocionen!
L'home s'ha enriolat. El riure l'hi ha començat al ventre i l'hi ha pujat fins les galtes, a base de sacsejades i d'onades de carn. M'ha dit que d'una tropa, que del voler cardar en diu «la fiblada de l'amor» i que del son en diu «els braços de Morfeu», ras i curt, no te'n pots fiar. I ha rematat:
- Noi, la nit és fosca i prou, i no pas obscura, o profunda, o collonades d'aquestes. I el cor és una santa víscera.
M'ha encomanat el riure. He dit bon dia. He anat a la barra. Els he pagat les consumicions. I he pensat, quin tros de poeta, aquest senyor!
