08 de juliol de 2019
08.07.2019
Diari de Girona

Ciutats globals

08.07.2019 | 06:00
Ciutats globals

L economista Tyler Cowen es preguntava en la seva columna de Bloomberg fa unes setmanes si un dels efectes col·laterals de la globalització no és una pèrdua del caràcter propi de les ciutats. La seva resposta va ser categòrica: de cap manera. La influència estandarditzadora de les grans multinacionals -d'Apple a McDonald's, de Starbucks a Coca-Cola– ha anat reduint la singularitat de determinats espais. Els establiments comercials s'adapten als nous gustos; el preu dels lloguers es dispara –en part impulsat per plataformes digitals com Airbnb–, i expulsa les classes mitjanes del centre de les ciutats; triomfa un dinar menys autòcton i més adaptat als paladars internacionals amb la fusió de diferents sabors. En realitat, res de nou. La sobrassada va arribar a Mallorca des de Sicília i ningú diria que la 'nduja no sigui una espècie de sobrassada calabresa; el pop a la gallega depèn també del pebre vermell (que no és gallec), de l'oli (que tampoc) i de la patata (que va arribar d'Amèrica). La gastronomia és impura, mestissa, com les cultures o les ciutats.

Per descomptat, Cowen és conscient que actuen forces uniformitzadores i que, fins a cert punt, el que podríem anomenar el tipisme es troba en retrocés –més en uns llocs que en d'altres–; però l'autor de l'article observa que «les grans urbs són les principals vencedores. Si les visites, t'asseguro que mai abans han estat més interessants o més diverses». Sospito que té raó i no només per la diversitat. Capitals com Madrid, Màlaga o Palma –per citar tres exemples– ofereixen una oferta cultural, gastronòmica o comercial difícil d'imaginar quinze o vint anys enrere. Però de nou, si ens desplacem d'una ciutat a una altra, més enllà del que és comú a totes, roman un caràcter distintiu, una fisonomia difícilment replicable. La Roma de les Vespes, els gats i els barrets Saturn segueix aquí al costat de la dolce vita de les terrasses i l'irrefrenable caos dels seus carrers. Canvien les olors, la llengua, el clima, el color de les façanes, el respecte a les normes, la música que sona als bars, l'eficiència de les institucions, l'estil personal, la predilecció pel transport públic o el privat, pel taxi o pels VTC, per una marca de cotxe o per una altra.

De les grans metròpolis es diu que ja no se sent en els seus carrers l'idioma nacional i, tanmateix, ¿no segueix sent Londres l'epítom d'allò anglès o Madrid d'allò espanyol? La pulcritud japonesa segueix definint una capital com Tòquio i en la modernitat xinesa segueix bategant el pòsit d'una cultura molt antiga. Alguna cosa hi ha d'irremeiablement italià a la Little Italy de Nova York i de club de jazz al vell Harlem, igual que Filadèlfia manté un estil vella Europa que no es troba en altres ciutats dels Estats Units, potser només a Boston.

Així com en la condició humana es donen permanències antropològiques que no desapareixen per més que s'entestin els enginyers de l'ànima, tampoc els biaixos culturals de la societat es difuminen tan fàcilment. Cap civilització sobreviu contemplant-se només a si mateixa, sense obrir-se a la novetat del món. El que es perd sense remei pel camí es recupera mitjançant una fecundació diferent. És el fruit de la llibertat que mai se sap cap a on bufarà. Un món més interconnectat no significa necessàriament un món ­menys singular ni menys divers.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook