Les complicades negociacions per elegir els alts càrrecs de la Unió Europea han evidenciat, un cop més, aquella màxima del despotisme il·lustrat, de governar «per al poble, però sense el poble». Malgrat que fa 40 anys que es van celebrar les primeres eleccions al Parlament Europeu, les grans decisions de l'arquitectura comunitària segueixen en mans de conciliàbuls de caps d'Estat i de govern (on, fins i tot entre ells, n'hi ha més iguals -França i Alemanya- que altres). Veient l'espectacle negociador d'aquests dies no sorprenen les històriques crítiques dels britànics, a punt de fugir de la nau comunitària, sobre la manca de legitimitat democràtica de les institucions europees.
Si ens fixem en el resultat dels pactes, el got es pot veure mig ple, ja que els elegits (o elegides, ja que dues dones ocuparan els càrrecs més importants: l'alemanya Ursula von der Leyen, al capdavant de la Comissió, i la francesa Christine Lagarde, futura directora del Banc Central Europea) posseeixen fortes conviccions federalistes i europeistes, en un moment en què hauran de lluitar amb tensions populistes, a més de dur a bon port la sortida del Regne Unit de les institucions continentals.
I Espanya? Doncs també a mitges. Tot i que la premsa pàtria ha ressaltat que Josep Borrell aconsegueix el càrrec d'Alt Representant de la Unió Europea, el lloc és més vistós que efectiu (té més poder el senyor Jean-Yves Le Drian, ministre d'Exteriors d'un país amb armes nuclears i membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU: França). A més, els socialdemòcrates europeus van quedar molt enfadats amb el seu negociador, anomenat Pedro Sánchez, perquè no va poder imposar el seu candidat per presidir la Comissió, l'holandès Jan Timmermans.
