Ja en plena ressaca de votacions, pactes i investidures en milers de municipis i en autonomies de tot Espanya, es torna a parlar de trànsfugues i de traïcions, reprenent aquest etern debat de si la representació del votant ha de recaure sobre la persona del candidat elegit o sobre l'aparell del partit polític sota les sigles del qual es presenta a les eleccions. Des de fa diverses dècades s'han establert mesures legislatives i polítiques per evitar el fenomen anomenat «transfuguisme», en entendre que suposa un falsejament dels resultats electorals que provoca, a més d'una sensació de frau en els votants, el foment de la corrupció, el debilitament del sistema de partits i el risc d'inestabilitat política.
El 7 de juliol de 1998 es va signar l'anomenat «Acord sobre un codi de conducta política en relació amb el transfuguisme en les corporacions locals» per la major part de les formacions polítiques existents en aquells moments. El document definia el trànsfuga a l'Administració Local com «els regidors que abandonin els partits o agrupacions en les candidatures van resultar elegits».
No obstant això, aquell pacte de 1998 va evolucionar i el 23 de maig de 2006 se'n va signar un altre, ampliant notablement el concepte de transfuguisme per mitjà del següent tenor literal: «Als efectes d'aquest acord, s'entén per trànsfugues els representants locals que, traint els seus companys de llista i/o de grup -mantenint aquests últims la seva lleialtat amb la formació política que els va presentar en les corresponents eleccions locals-, o apartant-se individualment o en grup del criteri fixat pels òrgans competents de les formacions polítiques que els han presentat, o havent estat expulsats d'aquestes, pacten amb altres forces per canviar o mantenir la majoria governant en una entitat local, o bé dificulten o fan impossible a dita majoria el govern de l'entitat».
Aquesta ampliació del concepte adoptat per acord entre els partits polítics no va tenir una translació a la legislació estatal sobre el tema. Així, per exemple, en l'exposició de motius de la Llei Orgànica 2/2011, de 28 de gener, per la qual es modifica la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general es parla del transfuguisme com una «anomalia que ha incidit negativament en el sistema democràtic i representatiu i que s'ha conegut com transfuguisme», referint-se a la mateixa com «la pràctica de persones electes en les seves candidatures que abandonen el seu grup i modifiquen les majories de govern».
A més, el nostre Tribunal Constitucional ha negat sistemàticament que, amb les actuals normes, el partit polític com a tal pugui autoproclamar-se receptor de la legitimitat dels votants. Molt il·lustrativa és la seva sentència 10/1983, en la qual es parla de la il·legitimitat constitucional de la pretesa connexió entre expulsió del partit i pèrdua del càrrec públic, i tot això per no ser viable que les decisions d'una associació puguin trencar el vincle existent entre representants i representats. Així, en la sentència es diu literalment: «En atorgar al partit la facultat de privar el representant de la seva condició quan l'expulsa del seu propi si (...) el precepte infringeix, de manera absolutament frontal, el dret dels ciutadans a participar en els assumptes públics a través de representants».
Una de les mesures contra el transfuguisme fa referència a la creació d'un grup anomenat dels «no adscrits» que, segons l'article 73.3 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, Reguladora de les Bases del Règim Local, està destinat a «aquells que no s'integrin en el grup polític que constitueixi la formació electoral per la qual van ser elegits o que abandonin el seu grup de procedència».
Més enllà dels retrets morals, ètics i polítics associats al fenomen del «transfuguisme», cal analitzar un element crucial: si la representació i la legitimitat popular de l'acta de regidor o del conseller descansa sobre la persona o descansa sobre el partit polític. En funció de l'opció triada, l'anàlisi prendrà un camí o un altre. I la veritat és que, quan aquest assumpte tan espinós es posa sobre la taula, no és habitual mantenir una postura clara i uniforme, ja que la percepció de si qui traeix l'electorat amb les seves decisions és el propi regidor o és el partit al qual pertany genera opinions per a tots els gustos.
En tot cas, el que resulta inqüestionable és que l'actual sistema electoral pateix una greu contradicció, tenint en compte que, tant la persona física com la formació política, s'atribueixen simultàniament la representativitat popular. Ens trobem, doncs, davant d'una altra importantíssima reforma pendent que ningú té intenció d'abordar per donar-li una definitiva solució.
