Diumenge passat multitud de grecs van donar l'esquena al primer ministre Alexis Tsipras, líder de Syriza, una coalició de l'esquerra radical, impregnada de populisme.

Havia guanyat les eleccions del 25 de gener de 2015 amb el propòsit de trobar una solució al cercle viciós de l'austeritat imposada per la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) en base a una proposta de recuperació del creixement econòmic sense oblidar la lluita per a la cohesió social.

En un intent de contrarestar les pressions externes, Tsipras va convocar un referèndum el dia 5 de juliol de 2015 per decidir si acceptaven les condicions de la troica. El 61,5% dels votants va dir no a l'austeritat. Aviat, però, Tsipras plegava veles, se sotmetia als dictats dels organismes de control i acceptava les mesures humiliants d'un tercer rescat.

I durant quatre anys va aplicar les mateixes receptes que havia denunciat quan desafiava els mercats financers i els socis europeus.

No li ha servit de res que el 20 d'agost de 2018 Grècia s'alliberés del control asfixiant en aconseguir un superàvit primari (sense incloure els interessos del deute). La crisi ja havia esquerdat els fonaments de la convivència ciutadana.

Les promeses incomplertes d'un partit que havia nascut per anar contra el sistema feien créixer la indignació entre les classes mitjanes empobrides i entre els treballadors precaris.

Doncs bé, el càstig a Tsipras ha propiciat el retorn al poder dels conservadors de Nova Democràcia, encapçalats per Kyriakos Mitsotakis, representant d'una de les dinasties polítiques gregues que s'han repartit el poder des de finals de la II Guerra Mundial, juntament amb els Karamanlis i els Papandreu.

El fracàs de Tsipras és també el de l'esquerra antisistema. Cal recordar que, en el nostre país, els «comuns», des d' Ada Colau fins a Pablo Iglesias, s'emmirallaven en Syriza.

Ara bé, els constants enganys de Syriza l'allunyaven dels electors. La seva política, basada en càlculs electorals, perdia legitimitat entre els qui patien una pauperització creixent i suportaven el deteriorament dels serveis públics.

Tsipras s'havia convertit en un lacai de Brussel·les per als que anhelaven un canvi radical i el seu lideratge s'anava difuminant.

En el nostre país, les formacions populistes s'estructuraven burocràticament, sofrien escissions i es desconnectaven de les necessitats de la gent.

En el cas de Podem, a més, s'esvaïa la il·lusió d'un sorpasso per postular-se com a alternativa a la socialdemocràcia del PSOE.

Per tot plegat, la derrota de Syriza a Grècia i els mals resultats del «comuns» dibuixen un panorama desolador per a una «esquerra alternativa» que volia canviar el món.