Conec en Toni Monguilod si fa no fa des del 1975 i realment només me'l puc imaginar com la persona que em va obrir la porta al món del periodisme, aquell periodisme artesà, de trepitjar carrer i d'anar en persona a comprovar els fets. En Toni Monguilod ha estat durant dècades i dècades l'artífex de mantenir dempeus la revista local de Malgrat, el Som-hi!, ha estat l'editor, el director, l'ànima i el motor independentment dels moments i de les dificultats. I com el Som-hi!, en Toni Monguilod s'ha anat apagant fruit de la malaltia, fins el punt de demanar públicament poder posar fi a la seva agonia. I malgrat que pugui ser dur per aquells que el considerem un far veure com la seva llum s'esvaeix, encara és més dur veure com alguns mitjans tracten el seu cas com un espectacle, com un circ.

Una contradicció com una altra saber que qui va ser un veritable impulsor de periodistes, ara es converteix en objectiu de televisions i d'altres plataformes que no tenen ni el més mínim criteri periodístic ni és mereixerien ser considerades mitjans de comunicació. Ell, que va convertir casa seva en una gran escola per a molts joves inquiets corre ara el risc de ser la presa fàcil dels pitjors exemples del periodisme actual.

Informar no ha d'estar renyit amb respectar una persona que reclama el seu dret a morir dignament. Respectar la voluntat d'en Toni és el mínim que podem demanar aquells que sempre li estarem agraïts per totes les ensenyances, per la paciència, per la bonhomia, pel guiatge i per l'esperó per tirar endavant. El seu cas no és diferent de molts altres que abans que ell han intentat tenir un dret que incomprensiblement és nega a persones que han de viure amb plena dependència però, segur que ell es mereix poder decidir i no haver d'estar sol en la seva lluita.

Costaria d'entendre que moltes de les entitats locals de Malgrat i molts dels ciutadans del meu poble no s'hi afegissin a donar suport, a empènyer i a exigir per tal que en Toni assoleixi el seu propòsit. S'ho mereix, s'ho val. Endavant, Toni!