La setmana passada vaig manifestar que em sentia neguitejat pel que vaig observar en l'estada que férem a Israel. (El nom Israel té una doble etimologia: «el que va lluitar amb Déu» o «el camí recte cap a Déu», les dues fan referència al fet que hom està trepitjant un espai sagrat). Vaig subratllar que sentírem tanta tensió i violència reprimida, tant d'odi espès i venjatiu, que em portà a escriure que és un polvorí a punt latent. Qualsevol guspira intencionada o no pot provocar una conflagració. Això no té remei.
Jerusalem (etimològicament «casa sagrada de la pau») és una ciutat extremadament vigilada, assetjada militarment. És impossible al meu entendre la convivència, l'endurança entre jueus i palestins.
Una veu autoritzada en els conflictes del Pròxim Orient, la del periodista Andreu Claret, després de llegir el meu article de la setmana passada em comentà: «Israel és un estat amb una força formidable. La política dels dos estats que va crear esperances fa un parell de dècades és inviable per la tàctica colonial dels assentaments. Es va inevitablement cap a un enquistament de posicions amb violència de baixa intensitat que, de tant en tant, esclatarà en conflicte obert. Dependrà molt del context. Si s'agreuja la crisi iraniana i s'enforteix l'aliança entre Israel i el món sunnita, els palestins es quedaran sense aliats. El conflicte serà amb el Hesbol·là, al sud del Líban, conxorxats amb l'Iran, un altre poder formidable. N'hi ha per anys».
L'Estat d'Israel juga amb l'avantatge que els països de religió musulmana estan escindits entre ells per divisions històriques, intrínseques, però també pateixen les extrínseques hàbilment fomentades per Occident. Aquestes divergències internes de caire religiós possibiliten que es barallin i no es dediquin a combatre els jueus que viuen a Terra Santa. Els països enemistats mai es posaran d'acord.
Vaig veure durant el viatge coses que no em van agradar gens. Nois i noies jueus a l'esplanada del Mur de les Lamentacions, vestits amb uniformes, es passejaven entonant entusiàsticament cants religiosos i patriòtics amb una actitud desafiant. Un nen amb vestit de creixent del quipà del qual sortien dos llargs tirabuixons, després de mirar-nos escopí a terra i ho interpretàrem com un rebuig al món no jueu.
El problema demogràfic justifica l'expansionisme territorial dels jueus; la construcció de nous assentaments en terra terra cremada (això diuen els jueus) i l'escanyament geogràfic dels palestins, que veuen com s'esquifeix el seu àmbit natural. Les famílies jueves estan formades per tres o quatre fills, les palestines, quatre. L'espai tan sec, amb poca aigua dolça, fa ardu trobar bons indrets habitables.
Els Alts del Golan -territoris ocupats, segons el Consell de Seguretat, però per a l'Estat d'Israel «territoris en disputa»- poden ser guanyats i s'aplicarà «el dret de conquesta», és on més es lluita, no sols per apropiar-se de noves terres per expandir-se, sinó per la seva la riquesa aqüífera i per ser un punt geoestratègic molt sensible.
Benjamin Netanyahu, que ha estat president durant una dècada, pensà ingènuament que havia guanyat les últimes eleccions, sense ni sospitar que no podria formar govern, a més està acusat i condemnat per tres casos de corrupció, el que ha conduit a celebrar nous comicis el 17 de setembre d'enguany. En les eleccions es resoldrà si els ultraortodoxes poden entrar o no a formar part de l'exèrcit; si guanyen les formacions de dreta i els religiosos integristes pot plantejar-se una situació política perillosa perquè aquests estan farts dels palestins.
Era la primera vegada a la vida que participàvem en un viatge organitzat. Ens decidírem a formar part d'un grup perquè companys ens advertiren i ens posaren la por al cos. Altres, emperò, ens adveraren que podíem anar-hi tranquils perquè són els mitjans de comunicació que ho exageren per desviar el turisme. Innegablement hi havia prevenció, una actitud de recel pel que podia passar-nos, que mai s'esvaí del tot.
La colla estava formada majoritàriament per hispanoamericans molt religiosos i educats, per a alguns d'ells anar a Terra Santa era el somni de les seves vides. Un matrimoni ancià mexicà ens contà que fou el regal dels seus fills i ara ja podien morir en la pau del Senyor. Durant l'itinerari mostraren un comportament exemplar. Una parella guatemalenca i una altra argentina es manifestaren com conversadors cultes i amens.
El guia, en Samuel, de religió jueva, era una calamitat. Crec que aquesta va ser l'afirmació més llesta que pronuncià: «El desert és un desert perquè mai no hi plou». T'ha fot! No ho hauria dit mai! Durant el trajecte no amagà l'interès mercantilista i ens feia anar a restaurants infames i botigues de quincalla on comissionava. D'alguna fonda, en ple desert, rònega i bruta, en sortírem malmenjats; les que estaven regentades per musulmans no ens serviren ni una cervesa i la temperatura a l'exterior era de 48 graus.
En els hotels ens trobàrem altres grups organitzats que també es queixaven de la forma interessada del seu guia, com els enredaven per evitar anar a determinats llocs amb l'excusa que corrien perill i els deixaven tirats en un basar. Molestava que els guies, excepte una noia no jueva en una ciutat palestina, fossin tan fanàtics i comentessin en el relat bíblic tendenciosament ferint la sensibilitat d'alguns cristians i que malparlessin pejorativament de les altres religions. Això no resta bellesa ni valor històric a Israel.
