La percepció social de la Història té molt de maniquea. Cos i ànima, ortodoxos i heretges, bons i dolents, la secularització de les idees no ha introduït cap modificació en aquest baix obstinat de les nostres creences. El segle XVIII va veure disputar il·lustrats i absolutistes; al XIX, afrancesats i reaccionaris. A la Rússia dels tsars, els occidentalistes pugnaven amb els eslavòfils, i avui encara perdura aquesta controvèrsia. No es pot entendre el segle XX sense pensar que el nacionalisme i el socialisme han definit l'abecedari axiològic de les postures enfrontades, encara que sovint un i altre es confonguessin i es fecundessin mútuament. Què va ser l'URSS, per exemple? Era realment més tsarista o més internacionalista? I als Estats Units, no es pot confondre sovint els republicans amb l'aïllacionisme nacionalista i els demòcrates amb l'internacionalisme més occidentalitzant? Però el contrari també ha passat sovint. Pensem en els neoconservadors que van voler imposar la democràcia a la força en països i cultures històricament aliens a ella o, viceversa, en els governs demòcrates que es van acostar a postures antiliberals. L'historiador John Lukacs -sempre més atent a les creences que al determinisme- intenta explicar aquesta aparent paradoxa apel·lant al domini de les exigències de la vida sobre les teories abstractes. Les persones trien «creure» en alguna cosa -i no al contrari-, de manera que aquest maniqueisme de què parlem reflectiria, més que unes «categories constants, certes tendències de la ment».
Res gaire diferent succeeix avui. El que crèiem bo fa uns anys resulta ara inquietant i molest. Durant dècades, Europa es va erigir en un espai de llibertat i progrés: l'horitzó natural dels pobles del sud -Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia- i de l'est. Durant dècades, la globalització va servir de marc per al desenvolupament del comerç, la pacificació dels conflictes per via econòmica i, en definitiva, d'agafador per a l'increment de la renda per càpita en els països en vies de desenvolupament o subdesenvolupats. Les dades avalen aquesta millora -en l'extensió de l'esperança de vida, en l'alfabetització massiva, en l'augment de la classe mitjana a l'Àsia i, més modestament, a l'Àfrica-; però, com sabem, les dades no expliquen tota la realitat. Al contrari, de vegades fins i tot la emmascaren. I, en tot cas, amb prou feines serveixen per trobar aquest marc comú que faci possible un diàleg fructífer. I potser això sigui el que compti.
El que ahir era bo avui provoca rebuig. Per descomptat, es podria contemplar el món en el que té d'històric; és a dir, de fracturat, d'imperfecte. I ser conscients que aquesta fractura mostra la nostra humilitat, com van entendre bé els moralistes francesos. Es veuria llavors que uns i altres -tots a la fi- ens deixem guiar massa pels nostres prejudicis. Però també que el maniqueisme destrueix molt més que el que construeix. I que, considerant el dia a dia de la Història, ens convindria molt més pensar a organitzar la pluralitat que enfrontar-nos obstinadament en nom d'una veritat altiva i cega. Sobretot cega, sens dubte, a causa d'aquest dualisme emocional que es mostra incapaç de percebre les raons dels altres. L'Europa actual, dividida entre tendències «resobiranitzadores» i internacionalistes, hauria de plantejar-se no només el pedigrí de la seva fortalesa sinó la causa de les seves debilitats. En terra de ningú, la maledicció de Caïm reflecteix també el destí pervers del maniqueisme. No hi ha res de nou sota el sol.
