Les enquestes demostren que els espanyols no es creuen la recuperació de l'economia. No obstant això, «els polítics en general» han superat «els problemes d'índole econòmica» com la major preocupació del país segons el CIS. La conclusió immediata hauria de ser que PP i PSOE han de pagar mig segle d'hegemonia compartida, que ha conduït al descrèdit actual de la seva activitat. Doncs no, els atacs acarnissats es dirigeixen contra els líders que amb fortuna desigual han intentat sacsejar l' statu quo. Maleïts Pablo Iglesias i Albert Rivera.
Després de dècades sospirant per la contenció del bipartidisme, els causants de la seva liquidació són castigats amb la fúria de la qual segueixen exempts PP i PSOE. De res els serveix a Iglesias i Rivera el consens que van ser els vencedors en els dos debats electorals, l'única oportunitat en què s'ha verificat un enfrontament personal entre els tradicionals i els emergents.
L'optimista panglosià remarcaria que la civilització ha suavitzat el tractament reservat als dissidents del bipartidisme. Durant la transició clàssica, desafiar el conglomerat de PP i PSOE estava penat amb la presó. Ho van aprendre en les seves pròpies carns Mario Conde, Ruiz Mateos o l'ara ressuscitat Gil y Gil. Van ser acollits des de la frivolitat fins al regi mentre van mantenir les seves crítiques al marge de les urnes, i massacrats quan van amenaçar amb desbaratar el tripijoc dominant. Sense que en cap moment es discuteixi l'evidència de les seves condemnes, per salvaguardar els operadors jurídics.
Ara bé, pot plantejar-se si Conde i altres haguessin rebut el mínim retret, de no haver creuat el riu cap a la riba equivocada de la política intocable. De fet, el president de Banesto va ser ovacionat pels mateixos Felipe González o Joan Carles I, que van patir literalment un molest mal de queixal quan el seu protegit els va reclamar ajuda. Els que sostinguin que les malifetes dels nouvinguts no són comparables a l'exemplar gestió de PP i PSOE, hauran d'explicar quines diferències van existir entre la gestió de Marbella a càrrec del gilisme i la que en van fer els populars.
Les comportes s'obren ferotges el 2014, quan els excessos de PP i PSOE propicien la creació del Podem de dretes i de Ciutadans. La presó hauria resultat estrident en excés per castigar la gosadia d'Iglesias i Rivera, tot i que la policia patriòtica de Fernández Díaz es va emprar a fons per si es necessitava una cobertura burocràtica. La tàctica per desactivar els nouvinguts consisteix a falsificar els seus resultats, negar-los qualsevol mèrit i sotmetre'ls a una pressió superior a l'exercida sobre el bipartidisme. La tolerància amb Pablo Casado palesa les diferents vares de mesurar, els responsables popular i socialista tampoc pateixen la intromissió en la vida privada que es considera joc net en el cas dels emergents.
Abunden les categories per qualificar Rajoy, Sánchez o Casado, però la brillantor i el carisma no sobresurten entre elles. Atès que Iglesias i Rivera han hagut de suar cadascun dels seus vots, se'ls acusa d'encapçalar partits unipersonals, una evidència que també serviria per encarir la seva miraculosa progressió. Sense més aval que la seva estampa personal, Podem i Ciutadans han obtingut conjuntament més de tres-cents diputats al Congrés en només tres anys. D'haver-se presentat en solitari, quants escons hauria guanyat el president actual del PP? Els que exigeixin una prova empírica, poden remetre's a la pèssima valoració personal que rep Casado en el baròmetre del CIS. La dreta el proclama inferior a Rivera, encara que de moment no voti en conseqüència.
El següent crim atribuït a Iglesias i Rivera és l'ambició desmesurada, quan fins a la data no s'han traduït els seus centenars de diputats en un sol ministre. Durant tres llargs anys, el maleït Albert va donar suport lleialment a Rajoy fins a l'extrem de trair-se a si mateix, en acceptar els privilegis econòmics del País Basc. Ciutadans va votar fins i tot en contra de la moció de censura. I Sánchez no només ha governat amb certa comoditat gràcies als 71 diputats gratuïts de Podem, sinó que a més va renovar l'Administració de cap a peus en tons PSOE. En contra del tòpic, la candidesa continua sent el tret diferencial dels emergents enfront del bipartidisme insubmergible.
Els socialistes agraeixen la fidelitat de Podem manifestant sense dissimular que Ciutadans els semblaria un aliat més solvent. També Rajoy va recriminar el seu comportament a Rivera, posant-lo com a exemple de fidelitat a un PSOE que estava a punt de descavalcar-lo. No importa, els maleïts de la política espanyola hauran de suportar les crítiques a una gesta sense precedents, la demostració que el bipartidisme estava nu.
