Fa uns dies, el meu amic Tià escrivia un tuit en què deia que aquell matí era el primer de la resta de la seva vida sense acompanyar un fill seu a l'escola. Ell no és molt prolífic a les xarxes, i menys si es tracta de compartir públicament emocions (excepte si cal parlar de futbol, és clar). És una persona equilibrada, centrada i amb una gran capacitat per gaudir de les coses petites. Suposo que, per això, lamentava que aquest temps que passava cada matí amb el seu fill petit al cotxe, parlant de les seves coses, estant en silenci, escoltant la ràdio, repassant els apunts, fent-li un petó i desitjant-li un bon dia, havia passat massa ràpid. Ai, la vida. Oh, la vida. Carai amb la nostàlgia.
Hi ha vegades que un és capaç de, gairebé, escoltar el so del full de la llibreta passant pàgina. El meu amic Tià ha posat fi a una, però els seus fills comencen un nou quadern. Una de les coses que millor distingeixen la maduresa de la joventut és que de gran cada pàgina que gira et fa ser més conscient del pas del temps, mentre que de jove l'únic que vols és començar-ne, dia sí, dia també, una de nova. Quan ets adolescent, la sensació que el temps passa ràpid és el que et fa sentir que vius intensament. Vols acabar el col·legi i matricular-te en una altra formació. Finalitzar els estudis i trobar feina. Tornar d'un viatge i emprendre'n un altre. Sortir una nit i tornar a sortir la següent. Deixar una parella i començar amb una altra. En definitiva, vols menjar-te la vida a mossegades. No obstant això, en fer-te més gran l'aprenentatge és un altre: gaudir, assaborir i desitjar que la vida no passi tan ràpid. Menys mossos veloços i més rumiar. Menys experiències, però que siguin millors i duradores. O, almenys, això crec. O, almenys, això intento.
Un dels grans motius per gaudir de la vida és tenir fills. N'hi ha molts, moltíssims, però pocs són tan transcendents. Alguns pares guardem tots i cadascun dels detallets que representen part de la seva existència. No hi ha espai suficient per emmagatzemar tants records. Una amiga guarda totes les dents de llet dels seus fills en una capseta, una altra els dibuixos i totes arxivem els treballs i les cartes que ens han anat deixant sobre el nostre llit al llarg dels anys. Tot i que la majoria patim una mena de síndrome de Diògenes i no ens desfem de cap de les manualitats obsequi dels nostres fills, el quid de la qüestió està a assaborir els moments més quotidians. Perquè aquests seran els que de veritat enyorarem quan acabin marxant. Quan la pàgina passi.
En Tià, en comptes de queixar-se per haver de suportar l'embús matutí de la zona de col·legis, donava la volta a la situació i la vivia com una oportunitat. Una cosa semblant passa amb el moment dels banys, del sopar o d'acompanyar-los i acotxar-los al llit. Tres costums que per a molts són motiu de batussa i de tedi i que per a altres són pàgines que encara no han girat. Així que, mentre puguem escriure sobre elles, escrivim-hi. Escrivim-hi molt i bé. I als fills d'en Tià, molta sort!
