Segons l'últim informe de Freedom House, el 2018 i sobre una població mundial de 7.600 milions de persones, el 39% viu en societats lliures, el 24% en països que només són parcialment lliures i un 37% en altres que no ho són en absolut. Podria ser pitjor perquè aquestes xifres amaguen el fet que aquest any és el tretzè consecutiu en què s'observen més retrocessos que avenços en el camí cap a la democràcia. Al llarg de l'any passat 68 països han perdut qualitat democràtica i només 50 l'han guanyat. Entre els últims hi ha l'Equador i Zimbabwe (!), mentre que les llibertats retrocedeixen a Polònia, Hongria, Rússia, la Xina, Turquia, Aràbia Saudita, Brasil, Veneçuela... i també als Estats Units, on s'observa un deteriorament en qüestions tan importants com el funcionament de la divisió de poders, els atacs a la llibertat de premsa o les pressions sobre la independència judicial. Per a Freedom House, els Estats Units estan avui al nivell de països com Grècia, Belize o Mongòlia (!).
La situació actual contrasta amb l'onada de llibertat que va viure el món quan va desaparèixer la Unió Soviètica. Llavors molts països van abraçar amb entusiasme les formes democràtiques i malauradament 30 anys més tard es constata que alguns no han estat capaços de conservar les llibertats que llavors van aconseguir. Els sociòlegs Anna Luhrmann i Steffan I. Lindbergh afirmen que des de 1994 hem tingut una onada creixent d'autoritarisme (ells en diuen «autocratització») que ha afectat ni més ni menys que 75 països des de Filipines fins a Brasil i des de Myanmar fins a Turquia. Les causes són variades i tenen a veure amb la globalització i les desigualtats que ha generat, amb la crisi econòmica dels últims anys i amb la incertesa davant un futur prenyat de canvis que fa que alguns busquin refugi en idees simplistes que els animen a canviar-ho tot o refugiar-se darrere els murs del nacionalisme insolidari. És una equivocació perquè està demostrat que els dirigents que arriben al poder a lloms del populisme tendeixen després a concentrar el poder a les mans, acabar amb el sistema democràtic de contrapesos entre els poders de l'Estat i aixafar la dissidència. Hi ha abundants exemples i el més proper el tenim a Catalunya.
Hi ha també altres raons com la incapacitat dels estats de complir amb la seva part del contracte social pel qual se'ns exigeix obediència i impostos a canvi de donar-nos seguretat i treball... una cosa que ja no estan en condicions de garantir-nos, o en la seva manifesta incompetència per respondre per si sols a amenaces globals com el canvi climàtic, el terrorisme i les migracions massives.
Totes aquestes raons es combinen amb altres qüestions com escàndols de corrupció o el distanciament dels partits polítics del sentir del carrer, i tot això contribueix a refredar l'entusiasme democràtic de molts i a buscar solucions fora dels parlaments, que és on s'han de buscar i que per això existeixen. Aquest error inicial juntament amb l'augment de líders autoritaris que menystenen els seus parlaments en un món digital on les xarxes socials permeten a gents disperses comunicar-se amb immediatesa, explica les nombroses manifestacions de protesta que tenen lloc en aquests moments en països amb deficiències democràtiques. A Hong-Kong es va començar protestant contra un projecte de llei per autoritzar les extradicions a la Xina continental i s'ha passat després a fer-ho contra la progressiva retallada de llibertats en l'excolònia. A Algèria milers de manifestants exigeixen tots els divendres, en sortir de les mesquites, un canvi de règim real i no només la renúncia del president Bouteflika. Al Sudan, les masses han aconseguit la caiguda del sanguinari dictador Omar al-Baixir i ara sembla que aconseguiran que els militars entreguin el poder a un govern format per civils. A Txèquia, els manifestants demanen la dimissió del primer ministre acusat de corrupció i de maneflejar en la Justícia per evitar ser imputat. A Veneçuela, Nicolás Maduro ha esborrat la divisió de poders en posar els seus afins en el Legislatiu i en el judicial mentre el poble es mor de gana i per això, mentre uns surten als carrers en protestes massives, uns altres tres milions de veneçolans han votat amb els peus fugint a països veïns. A Turquia, al Kazakhstan, a l'Iran, a Polònia... la llista de descontents és molt àmplia.
Aquestes manifestacions no sempre aconsegueixen el que pretenen perquè la seva mateixa arrel popular i dispersa i la seva convocatòria per xarxes socials les fan fràgils en no tenir líders clars i estructures sòlides a la rereguarda, de manera que el que és fàcil és treure la gent al carrer però resulta després difícil construir alguna cosa sòlida sobre aquesta feble plataforma, com bé sap Podem, sense anar més lluny. I encara més quan els seus objectius s'enfronten a líders autoritaris o que porten camí de ser-ho i que són conscients d'aquesta debilitat estructural.
A Espanya tenim molts problemes de desigualtats, de separatistes, de corrupció, de polítics que aquests mateixos dies posen els seus estrets interessos partidistes per sobre dels nacionals i altres més. Molts més. Però som una de les úniques vint democràcies plenes que hi ha al món i aquest és motiu més que suficient per estar orgullosos i lluitar per mantenir el que amb tant d'esforç hem aconseguit... començant per ser capaços de formar un govern que governi. Perquè la democràcia necessita demòcrates amb sentit d'Estat que quan arriba el moment siguin capaços de deixar de banda els seus interessos partidistes en benefici del conjunt dels ciutadans.
