Només fa vuit dies que Milionària penja a YouTube i, trà trà, ja s'acosta als vuit milions de visualitzacions! Rosalía demostra que, cantant en català, també pots obtenir un èxit global; una proesa que hem d'agrair-li, perquè poques cançons arriben a transcendir el nostre domini lingüístic. Sí: tenim L'estaca, el Fum, fum, fum, l'himne del Barça... però això, un salt tan supersònic, és digne dels rècords Guinness.

M'ha sobtat, això sí, que alguns articulistes s'hagin qüestionat la catalanitat de Milionària, sobretot perquè la lletra connecta, de forma paròdica, amb el tòpic tan rebregat de «la pela és la pela», amb aquell fil cobdiciós que podem estirar des dels febrosos dies de Narcís Oller fins a l'actualitat.

Perquè, siguem sincers, ningú hauria trobat estrany que al videoclip hi fessin un cameo Fèlix Millet i Jordi Montull. O Javier de la Rosa i Jordi Pujol pare. O Jordi Pujol fill i Vicky Álvarez. O Gala i Salvador Dalí... Qualsevol d'ells hauria pogut corejar «Només vull veure bitllets de cent» amb un afany natural, desmesurat, patriòtic i entendridor.

El rebombori provocat per algun barbarisme a la lletra del hit tampoc no l'he acabat d'entendre. Els barbarismes són un recurs magnífic. Pau Riba i Sisa, per parlar de dos artistes superreconsagrats, n'utilitzaven sovint. I no passava ben bé res, oi?

Suposo que la gent que s'ha queixat del «cumpleanys» no té xarxes socials. O que, encara pitjor, no deu llegir mai en català. Pobrissons... El dia que ensopeguin amb el llibre d'algun dels nostres prestidigitadors idiomàtics més agosarats el cervell els farà patapuf. Fucking books, man.