El castell de Quermançó, fortificació del Comtat de Castelló d'Empúries construïda durant el segle X, és una de les grans icones medievals de l'Alt Empordà. Vaig descobrir-lo de ben petit, durant una de les moltes anades estiuenques a Garbet. Des de la finestreta posterior del Renault 4 blau fosc del meu pare, les seves restes se'm mostraven misterioses sobre el petit turonet en què fou construït segles enrere. A les tornades, solíem parar als camps d'oliveres que hi ha a la seva falda, quan no era per dinar truita de patates i pollastre arrebossat, era per berenar entrepans d'allò que havia sobrat del dinar; truita de patates i pollastre arrebossat. Acabat el mos, pujàvem amb el meu germà a investigar-lo, a protagonitzar, entre els seus racons, mil i una aventures infantils, peripècies que amb l'impacte visual de les anades a la platja ja s'havien començat a forjar a foc lent en les nostres ments, com l'acer il·lusori de les espases fetes amb branques que empunyàvem.

Temps era temps, quasi més de trenta anys, i tot i que aquests records retrunyen dins meu cada vegada que hi passo pel davant, la imatge que presenta el castell en l'actualitat, des de la carretera, envoltat d'un enxarxat metàl·lic, unes quantes astes i alguna antena, per molt justificats que puguin estar amb raons de seguretat o manteniment, intoxica la seva ruda i ancestral història, la seva silueta medieval fascinant i hipnòtica. Siguin aquestes o qualsevol altre tipus de restes històriques de propietat pública o privada, la seva gestió hauria d'estar sempre condicionada, si no a la reconstrucció, a la conservació i al respecte estètic original. Que després un veu el que veu i li entren ganes de plorar. O que rebenti tot accidentalment pels aires com passava a l'antològica seqüència inicial del film El guateque. S'entén que des de l'Administració hi hauria d'haver, per aquest efecte, organismes encarregats de guiar i col·laborar amb els propietaris dels tresors històrics, arqueològics i culturals que el territori els ha deixat, en l'assoliment d'uns mínims de conservació, gestió i explotació, però pel que es veu, si existeixen, deuen ser can pixa.

Tornant al cas concret de Quermançó, que per cert, és un bé cultural d'interès nacional, tot i no semblar-ho fixant-nos només en el seu skyline, pren força la vella iniciativa de construir-hi l'Orgue de la Tramuntana, enèsima anada d'olla d'en Dalí; això és la construcció d'un orgue gegant que hauria de ser bufat pel vent del nord quan passés per allà. Tota iniciativa que ajudi a conservar el patrimoni, i aquesta n'és una, només pot ser ben rebuda. D'acord. Però dona la sensació que a l'Alt Empordà, si no hi ha pel mig el de les escarxofes, no sabem, ni volem, ni podem, ni ens volen ajudar a fer res, perquè res té, per si sol, suficient entitat. Al final no tindrem més ous que convertir la comarca en el seu parc temàtic. Amb ous dalinians, per descomptat.