13 de juliol de 2019
13.07.2019

Governar Europa

13.07.2019 | 01:28

El proppassat 26 de maig es van celebrar les darreres eleccions al Parlament Europeu. Els resultats quant al partits més importants foren els següents: Partit Popular Europeu (cap de cartell, Manfred Weber) 179 diputats, Partit Socialista Europeu (cap de cartell, Frans Timmermans) 152 diputats, Partit liberal (cap de llista Margrethe Vestager) 105 diputats i els Verds (cap de llista Ska Keller) 69 diputats. Aquests 4 grups sumen 505 diputats dels 751 que té el parlament europeu. Semblava que en l'anterior elecció, el 2014, s'havia avançat a donar més poder al Parlament tal com passa a les eleccions dels països que formen la UE. De fet el Parlament Europeu va aprovar una resolució el 2018 per la qual es comprometia a rebutjar «qualsevol aspirant a presidir la Comissió Europea que no hagi estat prèviament designat/da candidat principal a les eleccions europees».

En aquest cas hi havia dos candidats principals a ocupar la presidència del consell: M.Weber (PPE) i F. Timmermans (S&D). Timmermans tenia, almenys, el suport del grup socialista, dels liberals i dels verds. S'ho havia treballat, havia fet campanya a quasi tots els països europeus, parla 7 llengües i les havia utilitzat durant la campanya (va dir algunes frases en català les vegades que va estar a Catalunya) i havia arribat a un principi d'acord programàtic amb els liberals i els verds que li donaven suport. Semblava normal l'acord d'Osaca (a la reunió del G20) quan Merkel, Macron i Sánchez van advocar per Timmermans com a President de la Comissió. Però a la tornada tot es va desfer quan els membres del PPE que no volen més Europa s'hi van oposar. Va ser la ultradreta que pertany al PPE, pressionada pel grup de països de Visegrád, qui van impedir un acord respectuós amb els resultats electorals. I després de dues nits d'insomni van arribar al compromís que tenim avui en què s'ha tornat als acords entre Alemanya i França sense que els líders de les formacions o coalicions que han guanyat les eleccions sembli que tinguin res a dir.

El que ha passat a mi m'ha deixat molt mal gust de boca i penso que hem anat enrere. Vaig estar en desacord quan la CUP va decidir el futur polític de Catalunya, defenestrant Mas i així ens vam trobar amb un Puigdemont desconegut i al marge dels líders que els partits havien presentat a les eleccions. Encara avui el patim. Tampoc Torra, l'inútil president vicari que tenim avui, no havia guanyat unes eleccions. Avui em sento decebut amb l'acord a què s'ha arribat a Europa perquè crec que hem fet un pas enrere. Quan semblava que anàvem a més Europa i a un paper més important del parlament europeu hem tornat als acords entre presidents d'estats que, en cert sentit, es prenen d'esquenes al Parlament i és difícil saber quin grau de fidelitat tenen amb el resultat electoral.

I que consti que això no té res a veure amb les persones elegides. Dic només que m'agradaria conèixer-les com he conegut els líders de les coalicions que he citat al principi i que s'han passejat per tot Europa explicant el seu programa. Els únics que coneixem de la campanya són: els espanyols en Borrell i els belgues en Charles Michel perquè eren caps de llista pels socialistes i pels liberals a Espanya i a Bèlgica respectivament. Els alemanys deuen coneixer la Sra. Ursula von der Leiden però no la van votar pel càrrec pel qual l'han proposat. En els parlaments dels estats europeus normalment s'elegeix el cap de l'executiu (el president en el cas espanyol) d'entre els líders del partits més votats i aquest decideix el consell de ministres però en aquest cas la persona que s'ha consensuat com a president de la Comissió ni tan sols era candidata al Parlament europeu.

Repeteixo, això no pressuposa res de cara a la seva acció de govern, sempre donaré un vot de confiança a algú que no conec prou en la seva faceta de governant encara que per a mi hi ha dos fets decebedors: el primer és la seva elecció a esquenes del Parlament (com ja he comentat) i el segon que s'ha frustrat la majoria que s'havia format entorn a Timmermans i hem tornat a una presidència de la Comissió de dretes i això crec que és una perversió dels resultats electorals. Portem dues legislatures amb presidents del PPE i amb els resultats a la mà, res no justifica que continuïn presidint la comissió quan socialistes, verds i liberals apostaven per un canvi amb un candidat comú. Durant els mandats anteriors s'ha fet una política d'austeritat que no crec que hagi estat bona per a Europa i s'ha avançat poc en la construcció europea.

Pensava que un canvi com el proposat per Timmermans podia ajudar a avançar de forma decidida cap a més Europa i cap a una política més progressista. I això queda enrere per l'acció d'una part de la ultradreta (la que està al PPE) que està contra el més Europa.

I per acabar no voldria deixar de remarcar que el president Sánchez, després de defensar Timmermans fins al final, la qual cosa li agraeixo, ha sigut capaç que un socialista espanyol estigui present al nucli de poder de la UE. Considero que el nomenament de Josep Borrell, un polític que porta moltes guerres a sobre i un bon prestigi, pot ajudar a fer avançar la UE cap a més Europa i a una política exterior conjunta en temes com el canvi climàtic, la pau al món, les guerres comercials o la immigració.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook