13 de juliol de 2019
13.07.2019

Tot pel càrrec (i per la Pàtria)

13.07.2019 | 01:28

Coincidint amb el mercat de traspassos de la Lliga, s'ha obert també la llotja per a la formació del Govern central i alguns dels autonòmics. És una interessant subhasta en què es transformen càrrecs per vots sota l'objectiu de garantir la governació. Una altra cosa és que doni la impressió que el quid de les negociacions consisteix a agafar alguna cosa. Tot sigui pel càrrec. Aquí no es negocien programes ni principis, que poden ser mudats al gust del consumidor. Del que es tracta és de fixar la recompensa a canvi del suport al partit que aspira a exercir el comandament. Aquestes coses ocorrien ja en temps del finit bipartidisme: només que es notaven menys. L'habitual era que les victòries electorals arribessin per majoria absoluta o suficient, de manera que les baralles pel repartiment del botí es limitaven al partit guanyador. I, tot i així, no resultaven infreqüents les crisis internes, atès que el nombre d'aspirants sol excedir, en general, al de càrrecs. La irrupció dels partits de la nova vella política, sumada a la dels nostàlgics del Cid Campeador, ha complicat extraordinàriament les coses. Ara hi ha tres dretes i almenys dos esquerres que, a falta de majoria clara, han d'acudir a les arts del regateig pròpies dels tractants de fira. Cap dels seus líders dissimula. «El nostre suport no sortirà gratis», diuen amb soltesa els patriotes de Vox cada vegada que el PP i Ciutadans intenten que el compromès ménage à trois no ho sembli. Per la banda de davant, la seva contrapart de Podem insisteix també en què Pedro Sánchez els faci la gràcia d'algun o alguns ministeris en un govern de concentració. De franc, o a canvi d'idees en un programa, aquí no es dona ni l'hora. La regeneració de la política era, pel que sembla, això. Acabar amb les pràctiques caciquils del «règim del 78» mitjançant una subtil tàctica d'imitació dels vells procediments del PP i del PSOE, tan ferotgement denunciats en el seu dia pels que han descobert en un tres i no res el discret encant de les butaques del Congrés. Vells i nous polítics semblen entestats a abonar la idea una mica reaccionària que tots ells són iguals. Tots, per descomptat, diuen comparèixer a les eleccions per arreglar el país; encara que el primer que facin després de ser elegits és arreglar-se el sou i entaular baralles a mort pels càrrecs. Estranya mania aquesta de voler assumir responsabilitats de comandament. Un càrrec porta aparellades càrregues; i, poc o molt, obliga a fer alguna cosa a qui sigui cridat a exercir-lo. És també un concepte d'impossible feminització: a ningú se li ha ocorregut dirigir al seu staff directiu amb l'expressió: «estimats alts càrrecs i altes càrregues». Dolça és la càrrega del poder, deia Maquiavel. No diguem ja la càrrega del càrrec amb dret a cotxe i ajudants.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook