El turisme ja ha arribat, però encara no de forma massiva. Va haver-hi la punta de Sant Joan, és veritat, tot ple d'indígenes, catalans vaja. Segones residències, hotels, casa de l'avi i càmpings. Per la banda de l'Empordà on visc, el turismòmetre se situa a la rodona que hi ha davant del pont que passa el Ter, a Torroella. Hem arribat a veure cues de vehicles que arribaven fins al trencant de Fontanilles. Si és dilluns i hi ha mercat, la cua no té fi i tothom que coneix una drecera l'encalça sense rumiar-s'ho. Els cotxes desborden carreteres, vies, camins i ramals. Aquests dies el carrer Major sembla la Meridiana del cap i casal. Els turistes venen de la platja, galtavermells, i volen arribar a l'Estartit com més aviat millor.
No hem arribat encara a aquest punt. El turisme encara és un ésser concret i corpori. L'altre dia una mare, en un camp, encamellava els seus dos fills dalt d'una bala de palla, càmera en mà, per immortalitzar el moment. Engrapava els nens per evitar l'efecte de la gravetat, mentre mirava de prémer el botó del mòbil. També hi ha qui fa aturades brusques per fer-se fotos amb els gira-sols. Un clàssic a Instagram. L'altre dia dos homes ja grans, amb sandàlies i mitjons blancs, pantalons curts fins als genolls i gorres de roba al cap em van aturar a la carretera brandant els braços com si acabés de succeir un accident terrible. Al costat hi tenien les bicicletes, estintolades en una tanca. Vaig aturar el cotxe, vaig abaixar el vidre i vaig apagar la ràdio, mirant al voltant, espantada, a la percaça de víctimes. Llavors un d'aquells dos homes, amb una de les mans oberta damunt del cotxe i l'altra assenyalant visiblement el Montgrí em demana què és allò. Ai, coi. Ni gota de sang. Només volia saber una obvietat, que hi ha un castell.
