14 de juliol de 2019
14.07.2019

Biblioteca Rahola: quan somiar és un bé preuat

14.07.2019 | 06:00

Gairebé vint anys enrere vagava per la ciutat buscant un lloc on escalfar-me i no morir congelat. Era ple hivern, feia un mes que havia arribat a Girona i vivia en un cotxe. Va ser així com vaig trobar, per pura casualitat, la biblioteca que era part de la Casa de Cultura, futura biblioteca Rahola. Era un lloc fosc, amb taules plenes de lectors i d'altres com jo que buscaven una mica de calor. Darrere de les seves velles prestatgeries, carregades de llibres, es notava la falta d'inversió, pel mobiliari, sortit del segle XIX, per la «biblioteca de poble» que encara semblava.
Vaig passar dies sencers a la sala de lectura. Tenia tanta gana que, recordo, em quedava mirant les màquines que hi havia a la porta d'entrada de xocolates i llaminadures. Com qualsevol biblioteca, tenia els seus personatges. Suposo que jo, que anava amb el meu mate -que prenia d'amagat, i que llegia ficció, i que escrivia, era un d'ells. Qualsevol hagués dit allà dins que la gent encara llegia.
Llegir em movia del fastig de pensar en els papers, i de la gana. Encara era un argentí indocumentat, amagat en una biblioteca, però la lectura et treia del pou, et recordava que podies ser mil jos diferents, i que el món hi era, a l'abast de la mà.
L'optimisme en aquests dies tenia recorregut de muntanya russa. A la nit patia el mateix malson recurrent, somiava que em despertava a Buenos Aires i que ja no podia tornar a Catalunya. Durant el dia, la ficció que trobava a la sala de lectura em reconfortava, em canviava de nivell. Per això servien les biblioteques, per albergar aquestes històries sense l'existència de les quals deixaríem de somiar que tot és possible. Jo somiava. La ficció m'allunyava de la realitat de la migració forçada.
Gairebé vint anys més tard, ja amb el nom de biblioteca Rahola, va voler el destí que recuperés la meva vida i que donés un curs de periodisme, amb l'aval de la UdG, al seu nou edifici d'Emili Grahit. Tornava a la biblioteca, convertida en el segle XXI en la biblioteca més gran de Catalunya, per adonar-me que aquesta havia aconseguit conservar aquella calor dels dies sense sostre, sobretot el seu lluent i nou modernisme. Avui dia allò modern, funcional, no ha aconseguit cobrir, com sol fer, el càlid, el proper, aquest caràcter personal de la biblioteca Rahola aconseguit per la seva actual direcció (Sílvia Sanahuja) i el seu equip. I la continuïtat d'oferir als seus visitants el fet de somiar amb altres mons, quan somiar és un bé preuat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook