Impotència
Pepita Arbós Cruïlles
Em vaig quedar vídua el 21 de juliol de 2017. El meu home tenia un càncer de pulmó des de feia més de dos anys. Va superar les quimioteràpies i es feia les revisions corresponents. Es trobava bé, tot i que el tumor encara hi era i el metge en una revisió rutinària li va proposar formar part d'una investigació que s'estava portant a terme des dels EUA i que estava en la fase dos. El meu home va ser escollit precisament perquè tenia tots els altres òrgans en bon estat; no havia estat mai malalt. Les possibilitats d'èxit eren d'un 90 %, segons deia el metge. Cada set setmanes li havien de posar per vena una substància i havia de fer un total de 3 o 4 sessions. La primera vegada els braços i les mans se li varen cremar i havia d'anar-se a curar al CAP amb pomades i bendatges. Durant la segona sessió va tenir una gran retenció de líquids a les cames i a la panxa, estava molt cansat, gairebé no podia caminar. Tot i així li varen donar l'alta fins que va tornar a ingressar al cap de 3 dies amb febre, totalment esgotat i li varen treure més de 3 litres de líquid pastós, es va començar a llagar... I a partir d'aquí es va anar apagant fins que es va morir.
Jo considero que no vàrem estar ben informats de tot el que podia passar i a més els metges de la investigació no sempre varen estar presents a l'hospital en tot el procés de deteriorament que va patir el meu home. És més, el metge titular de la investigació no va ni conèixer el meu marit. M'he sentit molt impotent i menystinguda; ni el meu home ni jo hem estat tractats amb humanitat; semblava que ell fos un número més, no una persona a respectar. La seva mort ens ha deixat un gust molt amarg. Només esperem que els altres pacients que formen part d'investigacions estiguin ben informats i siguin tractats d'una manera càlida, atenta i considerada.
Blanes i oci
Fani Segurado i Cabrol Blanes
Intolerable, incomprensible, inadequat... impressionant! el que estem vivint als barris dels Pins i La Plantera de Blanes, «el Portal de la Costa Brava».
El nostre objectiu en arribar a casa és descansar i estar tranquils, ja que en aquests barris és impossible que hi hagi un sol moment de pau domèstica i vial, durant els mesos d'estiu, dissabtes i festius d'hivern, perquè hi ha la zona de discoteca i bars a l'aire lliure, amb terrassa fins les 5 del matí.
Són barris turístics, d'això en som conscients (ho vivim cada dia), on viu gent tot l'any, gent treballadora, gent gran, infants, gent malalta o que ho estarà si seguim sense poder dormir, descansar, desconnectar... a casa nostra.
El cas es remunta a quinze anys enrere. Els veïns, durant aquest temps, s'han estat queixant a l'Ajuntament, denunciant i/o trucant a la policia, per baralles, crits, aglomeració de gent en cantonades de carrers transitats, brutícia, trencament de retrovisors, cotxes cremats, i fins i tot assetjament sexual, intents de violació, robatoris i venta d'estupefaents amb descontrol i sense cap límit d'alguns joves, sigui quina sigui la seva procedència.
Tot aquest batibull es transforma de manera molt natural en la indefensió del veïnatge, que, malgrat totes les protestes, queixes, maldecaps, insomnis, depressions, alteracions del son... és molt i molt tolerant amb tot l'incivisme i caos cada cap de setmana.
Volem cobrir les nostres necessitats vitals, poder descansar i sobretot no tenir por de viure al barri. Som pocs, però ben avinguts i cada dia ens queixem més amb la nostra raó de viure dignament.
Exigim a les autoritats competents, Ajuntament, administracions, serveis de seguretat... que s'impliquin i solucionin d'una vegada el nostre malestar.
Com a bons ciutadans, paguem els nostres impostos (cada vegada més alts), paguem amb la nostra salut un problema que és seu, i , ara, ja no hi ha marxa enrere.
Seguirem lluitant, pacíficament, sense pausa.
Es necessita la implicació de totes i tots, associacions de veïns, petits comerços, particulars, coneguts i familiars.
50 anys sense
el tren d'Olot
pere espinet coll Anglès
Recordo amb moltíssima enyorança l'últim viatge que vaig fer amb el tren d'Olot l'estiu del 1969. Els vagons eren ben replets de gent, les calderes anaven a ple rendiment, els xiulets avisaven l'encarregat de cada pas de nivell per tal que tanqués les portaleres i, com no, que el cap d'estació de cada poble tingués a punt la seva gorra, el seu xiulet i la campana. L'escenari era com si d'un dia qualsevol del tren d'Olot es tractés. Però aquell dia, en cada parada del nostre tren, hi havia els delators; la munió de gent que hi havia en cada poble, amb llàgrimes als ulls, esperant que el nostre tren fes parada i passés, amb els xiulets d'entrada i sortida, per donar-li, per última vegada, el seu adeu-siau.
Tota aquella atmosfera ja volia indicar-nos que no era un dia qualsevol del nostre molt estimat tren d'Olot: era l'últim viatge i els últims viatgers. Com si d'una mort es tractés, sempre és dolorós i costa molt de digerir dir l'últim adeu, i molt més per als qui el varen viure i conviure, amb moltes històries i anècdotes personals i familiars a dins dels seus vagons.
Malauradament, tot això ja és història,amb vivències bones i no tan bones, amb alegries per a uns i penes per a d'altres, però el destí és el que és i nosaltres no hi podem fer res.
