14 de juliol de 2019
14.07.2019

El català en miniatura

14.07.2019 | 06:00

Tinc un amic xilè que cada estiu ve a passar uns dies a la Costa Brava. Dit així, sembla que vingui des de temps immemorials, però tan sols fa dotze anys que estiueja a l'Empordà. Tot amb tot, ha tingut temps de fer-se una idea sobre el país, la comarca i el Principat. El meu amic xilè té un tema predilecte de conversa: els catalans.
Aquest estiu ja ens hem vist. Vam sopar arran de mar. El meu amic xilè passa l'any llegint notícies sobre Catalunya. La llunyania i el biaix informatiu de cada mitjà l'han dut a pensar que els catalans estan tallats per un patró. El meu amic és catalanòfil en la distància. Em va dir:
– L'independentisme ha perdut la batalla, però es reunificarà i hi tornarà.
– Jo veig l'independentisme una mica desguitarrat –vaig apuntar.
El meu amic considera que el català paradigmàtic és noble, treballador i melancòlic. Hi afegeix que sap viure bé, sempre que el deixen, i sol coronar el retrat amb la següent pinzellada:
– I la Història us donarà la raó.
A mi aquestes converses m'agraden. Quan algú comença una frase amb «Els espanyols són», amb «els vigatans són», amb «la gent de Turquia és», jo em moro de ganes de saber què vindrà a continuació. Perquè repartir atributs als col·lectius és un esport saníssim. Asserena l'esperit, dona seguretat, crea la il·lusió de dominar alguna cosa real. Enraonàvem, i vaig demanar-li:
– O sigui que penses que el català és independentista o no és català?
Ell va fer una cara divertida. Sabia per on jo volia anar, i va barrar-me el pas:
– No. És clar que no. Però, per poc que es miri endins, tot català hi descobrirà un petit independentista. Potser ben amagat, això sí.
Vaig pensar una estona en els petits independentistes que tots els catalans porten a l'infern de l'ànima. Tenint en compte que també hi porten un petit home del temps, un embrió de Molt Honorable, un conferenciant diminut, un entrenador del Barça en miniatura i, darrerament, un miniexpert en macroincendis forestals, és ben bé que cada interior de cada català deu ser un galimaties. Quina cridòria no hi deu haver.
– Amic meu, al capdavall tothom és una mica de tot –vaig dir, i vaig continuar: O ara em diràs que els xilens sou tots de la mateixa corda?
–Som diferents de vosaltres. Tenim un Estat i tenim indígenes.
La resposta del meu amic em va deixar cavil·lós. Entenc que si disposes d'un Estat és més fàcil incloure les pintures individuals en un fresc general i coherent. I suposo que els indígenes van bé per projectar les diades nacionals a les aigües mortes del passat. Però tinc un dubte. Amb un Estat, els catalans per fi podrien deixar de ser nobles, treballadors i melancòlics? O per contra s'haurien d'exacerbar en aquestes qualitats, i per tant acabarien estatuaris, esllomats i xops de llàgrimes? M'ho vaig preguntar en veu alta i el meu amic va canviar de tema.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook