Moviment protocomunista ple d'anarquistes i llibertaris. Va disfrutar d'un dia espectacular: treure de circulació el president de Catalunya, l'Artur Mas. Representava el capitalisme que havia marcat anys i panys Convergència. Escac i mat. La CUP són més d'allau que no pas de reflexió. Han fet un esvoranc en l'independentisme -defensa la república? Què defensa, potser el trotskisme català o l'alliberament dels autònoms. Són gent que durant una època van tenir fama. Assemblees i assemblees i tota Catalunya pendent d'ells. Empataven, s'entrebancaven i a mesura que s'autoconsultaven perdien credibilitat. La CUP va decidir entrar al Parlament de Catalunya i va fer coses poc lògiques, l'arrel determinista manava, el grup no s'adonava d'una qüestió bàsica: al Parlament s'ha de fer política. Van ser-hi per fer fora la dreta Convergent. No ho van consumar. La CUP va entrar en una dinàmica onanista de la qual encara no n'ha sortit. Ser bona gent no implica ser bon polític; la CUP, que mai fa entrevistes ni s'explica si un comitè no ho permet, va derivar cap al silenci. No estan a l'Ajuntament de Barcelona. Representa que sobrevolen gràcies a l'assemblea; comunisme vintage pel damunt dels vots de la població. Els alcaldes, pocs, i qui ha guanyat en les poblacions és gràcies a les persones i no gràcies a la força d'un col·lectiu. La CUP té bons líders, la llàstima és que ens volen engalipar amb conceptes vintage. Abans que la CUP se n'adoni, els joves que fa quatre anys els donaven suport ara estan en altres qüestions. La CUP ha envellit. Els dirigents d'abans i els d'ara semblen esperits d'una sèrie de marca blanca. La vida atropella els líders.
