I si Vox fos el subconscient de Ciutadans? I si tot el que Rivera i els seus han reprimit al llarg de la seva vida política estigués tancat dins de Vox? Això explicaria, d'una banda, la proximitat emocional del partit taronja amb el d'Abascal, i, de l'altra, les dificultats racionals per acostar-s'hi. Imaginem per un moment Rivera al divan del psicoanalista, intentant explicar per què anomenen «prendre un cafè» al fet evident de negociar.
- Per què anomenen vostès «prendre un cafè» al fet evident de negociar? -li preguntaria el terapeuta o la terapeuta.
El més probable és que el dirigent de Ciutadans tragués la ferralla verbal que utilitza en la vida pública per no dir res quan li pregunten per alguna cosa. Però això, al divan, no funciona. Un no paga per despistar, sinó per treure a la llum desitjos inconfessables o contradiccions doloroses que alimenten un malestar latent: el que es percep aquests dies al partit d'Inés Arrimadas, la indignada de guàrdia.
- Necessitem unes declaracions indignades per despistar -diu Girauta, per exemple.
- Avisa Arrimadas, que treu foc pels queixals.
Rivera, com que és el cap, no només no fa guàrdies, sinó que de vegades passa dues o tres setmanes amagat per tal que el personal oblidi, posem per cas, els desmentits de Macron. Es reprimeix per no accentuar la percepció pública que diu una cosa i en fa una altra. La pregunta és per què té aquesta necessitat de fotografiar-se amb Abascal i de negar la fotografia en l'instant mateix de prestar-s'hi. Però a aquesta pregunta no es pot respondre des de l'anàlisi política, sinó des de la investigació del món subconscient. La política espanyola està dominada per aquesta fosca instància de la realitat psíquica. Fixeu-vos en Iglesias. Iglesias porta retratades a la cara totes les frustracions que han conduït a la fallida Unides Podem. Exemplifica com ningú la dita segons la qual la cara és el mirall de l'ànima. Els contribuents ens fem càrrec de la dificultat que és conviure amb un mateix, però els demanaríem que resolguessin políticament el polític i psicològicament el psicològic. Hi ha maneres de fer-ho.
