La redundància del titular busca la seva disculpa en la necessitat de remarcar que un nou Govern de Pedro Sánchez suposa un èxit personal del candidat, mentre que una investidura frustrada també té el líder socialista com a únic culpable. La tautologia «o Sánchez o no Sánchez» emfatitza així mateix la incorporació tardana del segon membre de la disjuntiva. La hipòtesi que el PSOE desaprofités els feliços resultats del 28-A no figurava al balcó de Ferraz aquell ­diumenge. Tampoc constava en les tesis de l'avalador Ábalos, «o Sánchez o Sán­chez». Igual que va succeir amb el referèndum català, que només va madurar de mobilització il·legal a cop d'estat setmanes després de produir-se, la primera duplicació d'eleccions generals en un mateix any va florir amb retard.

El metge ha prohibit a Sánchez les emocions fortes d'un Govern de col·lisió amb Podem; més estranyes resulten les propostes d'una coalició amb un soci preferent de Vox, anomenat Ciutadans. El president està en el seu dret, una vegada que ha simplificat el PSOE a PS, inicials del seu nom i cognom. A canvi, no pot descarregar la seva inhibició sobre les diferències entre socialistes i emergents a l'hora de desenfocar el problema català.

A ningú se li oculta que un executiu amb ministres del PSOE i de Podem no aconseguiria l'harmonia del Govern on convivien en perfecta sintonia Cospedal i Soraya. O Alfonso Guerra i Jorge Semprún, per citar un precedent de cooperació del socialisme amb independents. Un president que va derrotar simultàniament el sistema sencer, Rajoy i sobretot Susana Díaz, ha d'explicar el seu vertigen sobtat, absent en les jornades de celebració d'unes generals en què va doblar el seu perseguidor. I si es tracta d'equilibrar, sempre pot rescatar Solbes per compensar el gabinet cap a la moderació.