15 de juliol de 2019
15.07.2019
Diari de Girona

CONSERVADORISME I POPULISME, ENCARA

15.07.2019 | 06:00
CONSERVADORISME I POPULISME, ENCARA

Dèiem en el nostre darrer article que, per al pensament conservador, la defensa d'una identitat agònica (atacada) era clau. Allò particular, el respecte per les diferències, per la història i pel pensament era més decisiu en el judici polític que les abstraccions jurídiques o morals o els arguments de raó. Això l'associava amb els populismes. Més enllà de Trump, tots coneixem M. Le Pen a França, V. Orbán a Hongria, Salvini o Melloni a Itàlia i, darrerament –en el nostre article ens referíem al populisme conservador o de dretes–, s'ha qualificat Macron de «populista de centre». En el cas espa­nyol, pràcticament tots els líders i partits polítics rellevants, arrenglerats a una banda o altra de l'arc parlamentari –P. Iglesias (Podem), P. (PSOE), C. Puigdemont (JxCatalunya), A. Rivera (Cs) o P. Casado (PP)– han estat qualificats, per torns, de «populistes». El «populisme» és un dels conceptes més debatuts i presents en les revistes de sociologia i política dels darrers temps.
I això que el populisme és un terme polític imprecís per designar posicions ideològiques heterogènies, latents, d'una banda, en un discurs emocional ple de promeses a la ciutadania a partir del rebuig dels partits tradicionals, amb una constant apel·lació al poble com a font de poder, i, de l'altra, contrari a les elits econòmiques, científiques i intel·lectuals, amb una denúncia a l'egoisme de les classes privilegiades i un vague «sentit comú» com a criteri superior a tota mena d'arguments de base científica. Des d'un antiintel·lectualisme palès, vol anar més enllà de qualsevol ideologia (totes haurien fracassat) i prefereix explicacions simples i no de pèrits i experts per a la tasca política. Des de l'obra d'Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, Hegemonía y Estrategia Socialista (1985), a Europa i a Sud-amèrica han proliferat els estudis sobre el populisme, sobretot a partir de La razón populista (2005), que reactivà el debat. Aquest fou seguit per C. Malamundam amb Populismos latinoamericanos (2010); Cass Mude i Cristóbal Rovira amb Populism in Europe and the Americas. Threat or Corrective for Democracy? (2011) –en castellà són autors de Populismo: una muy breve introducción (Madrid: Alianza, 2019)–; G. Clulow amb Breve introducción histórica al populismo (2013); B. Moffitt i S. Tormey, Rethinking Populism: Politics, Mediatisation and Political Style a Political Studies 62 (2014) 381–397; Ch. Mouffe, i Í. Errejón: Construir Pueblo (Barcelona: Icaria, 2015); els dos mateixos amb Owen Jones: Podemos: in the name of the people (Londres: Lawrence & Wishart, 2016); i, finalment, amb el número que li dedicà entre nosaltres, amb aportacions de diferents autors, Afers la revista del CIDOB d'Afers internacionals (2018).
En aquesta darrera publicació, S. Gra­tius i A. Rivero entenen el populisme com un projecte polític antiliberal que altera les agendes dels governs i les estructures de poder per refundar la democràcia entorn d'un líder per al poble sense necessitat d'institucions representatives ni preocupació per la separació de poders. Qualifiquen de populistes aquells governs o partits la ideologia dels quals es caracteritza per aquests trets: defensa d'un poble virtuós amb una única voluntat; crítica a la democràcia representativa des d'un llenguatge antiliberal i sobiranista; preferència per un espai polític estructurat entre dalt/baix i no dreta/esquerra; personificació d'un líder carismàtic que interpreti la voluntat del poble; programa nacionalista antiglobalitzador i antieuropeu; subs­titució del pluralisme polític per la recerca permanent d'un enemic del poble (segons el vent de la història, poden ser immigrants, mass-media, nacionalismes, aturats, banquers, ètnies diferents...) contra el qual desplegar un discurs emocional, maniqueu i moralista.
Vist que es nodreix d'un antagonista, té predisposició a construir varietat d'enemics segons les circumstàncies històriques (la casta, els mass-media, els nacionalismes, els immigrats...), contra els quals basteix un relat emocional, simbòlic, afectiu, amb dominació mitjançant l'odi o l'ira latents, la humiliació i el menyspreu als altres. Convençut que la societat està dividia entre el poble veritable i l'elit corrupta, es presenta com l'emanació real dels interessos del poble i s'utilitza tant per legitimar moviments (5M, PAH, En peude Pau...) com per desqualificar indiscriminadament l'adversari polític. Per a Moffit, el populime també es caracteritza per les males maneres, el fet de defugir la complicació dels sistemes democràtics, els vincles amb l'autoritarisme (cosa que els pot dur a creure's infal·libles) i la reconfiguració dels espais polítics. Vam veure que tenia punts de contacte amb el conservadorisme; la qüestió és aquesta: hi ha populismes progressistes o d'esquerres?
El conservadorisme es basa en tres crítiques al progressisme: a) crítica de principi (l'home no és Déu; no ha de voler saber-ho tot ni canviar l'estat de les coses); crítica política (la democràcia és incompatible amb l'autoritat); c) crítica social (la comunitat s'organitza jeràrquicamente i no és cap suma d'individualitats). En el fons, el conservadorisme reacciona contra l'universalisme (no hi ha valors universals), el racionalisme (la tradició és el criteri racional autèntic) i el desordre social (cal una autoritat forta). Els conservadors del segle XIX s'oposaven a la revolució francesa i a la revolució industrial; associaven la idea de progrés al desordre, al trencament de la tradició; la crisi de valors (sobretot, de la família) despullava la societat de moralitat. Els conservadors postmoderns del segle XXI tenen por al futur tecnològic, rebutgen les conseqüències de la globalització, desconfien del liberalisme de les societats líquides sense vincles estables ni compromisos econòmics basats amb transaccions reals. I aquí és on convergeixen o divergeixen el conservadorisme postmodern i el populisme.
La pregunta és com es caracteritza un populisme d'esquerres com el PDS a Alemanya després de la unificació, Syriza a Grècia, el PS dels Països Baixos o Podem a la pell de brau. Segons Mudde, el populisme d'esquerres combina la retòrica pròpia del populisme (divisió de la societat entre poble i elits, oposició al sistema, relat per a la gent de baix) amb polítiques d'esquerres (anticapitalisme, justícia social, pacifisme, antiglobalització, ideals igualitaris, respecte dels drets de les minories).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit