Algú gosarà dir que Artur Mas és un venut, un traïdor, un covard? Algú dirà això de qui ha estat inhabilitat i ha vist confiscat el patrimoni per la consulta del 9-N? Seria de ximples. Per tant, els més agosarats independentistes haurien d'escoltar el que va dir Artur Mas fa uns dies a Manresa, dins la Universitat Catalana d'Estiu. Es va fer dues preguntes importants. Una: l'Estat espanyol acceptarà una sortida que passi per un referèndum acordat? La resposta és que no. L'altra: l'independentisme té prou força per imposar-se? La resposta és que, ara mateix, tampoc. Això és el que significa l'afirmació que queda molt camp per córrer. Són dues negatives interdependents, perquè la de Madrid a qualsevol consulta reposa en la convicció que cap amenaça no els obliga a cedir. Quan Roger Torrent els visita per proposar un «pacte de claredat» sobre el referèndum acordat, la resposta ve a ser: l'única claredat és que no l'acordarem. No és ni a la llista d'exigències de Podemos a Pedro Sánchez. Però, com a mínim, Torrent ho intenta, i rep com a gratificació retrets poc subtils dels guardians puigdemontistes de l'ortodòxia. Ben mirat, tenen el seu punt de raó: posats a rebre una negativa sistemàtica, demana la Lluna.

Torrent està d'acord amb Artur Mas. Demana el referèndum per convicció, però tranquil·litza quant a la unilateralitat. Ja es va provar i en sabem els resultats. La seva recepta per a la previsible negativa, exposada a tall d'anunci davant l'auditori madrileny, era la persistència en la mobilització.

Si no hi ha referèndum, els carrers continuaran acollint les expressions de la gent que no es resigna. Durant quant de temps? Heus aquí una pregunta incòmoda. La manca de resultats parcials desanima els qui persegueixen grans objectius. Això ho saben bé els psicòlegs que assessoren els qui necessiten un gran canvi. Per mantenir-se en l'esforç de la dieta cal celebrar cada quilo perdut i pensar en el quilo de la propera quinzena, no en els trenta de l'objectiu final, que semblen tan lluny.

Una cosa és clara: si l'independentisme es dissol perquè uns objectius massa ambiciosos el fan caure en la depressió de l'esforç inútil, també s'esvairà la possibilitat, per llunyana que sigui, de la independència. Sense l'un, l'altra és improbable. Per això el moviment necessita mantenir viva la mobilització, però ha de dotar-la d'objectius possibles que acompanyin el gran objectiu.