16 de juliol de 2019
16.07.2019

Activisme i govern

16.07.2019 | 00:09

L'activista polític és, simplificant, una persona que posa sobre la taula un problema que afecta la societat (el canvi climàtic, l'eutanàsia, l'avortament, l'habitatge, la sanitat, l'ensenyament, la pobresa, la immigració, etc.) i intenta que la societat prengui consciència del problema i que el tema formi part de l'agenda política. Un governant és una persona que ha de tenir un programa general sobre tots els temes, ha d'ordenar els problemes per prioritats i ha d'intentar portar a terme canvis legislatius, pressupostaris i de tot tipus que facin que els objectius proposats es vagin fent realitat tot respectant les regles de joc que la societat s'ha donat. Penso, és clar, en l'activitat política en una societat democràtica com la nostra. Perquè s'entengui posaré alguns exemples.

Quan era tinent d'alcalde de Blanes uns joves ecologistes van venir a veure'm per dir-me que la Generalitat havia aprovat una llei de residus que era la més progressista d'Europa. Vaig aplicar el mètode socràtic i vaig preguntar quantes empreses catalanes complien les normes que s'hi dictaven i van respondre, després d'un moment de torbació, que cap. Els vaig preguntar si hi havia algun annexe on es parlés de mesures per avançar de forma realista en una aplicació gradual de la llei i em van dir que no. Aleshores els vaig dir: això és una llei antidemocràtica, una llei que no compleix ningú és una llei que permet l'arbitrarietat. Quan una empresa no m'agrada li aplico la llei i li poso una multa mentre a les altres, que tampoc la compleixen, no els dic res. Una bona llei de residus ha de plantejar l'objectiu final però ha de donar uns terminis d'aplicació i unes mesures perquè la societat evolucioni cap a l'objectiu. Els activistes miraven que els objectius fossin els que ells volien, un governant ha de verificar que el que es proposa faci avançar la societat cap als objectius.

Un activista sobre el tema de l'habitatge o sobre la immigració farà manifestacions contra els desnonaments o protestarà pel tracte dels immigrants. Un governant ha de fer un pla que pal·liï el problema de l'habitatge (sigui regulant preus o fent habitatge social), o que ajudi a una regulació del tema migratori per tal que els que més ho necessiten puguin migrar en unes millors condicions i tot això és molt més complicat que la simple crítica activista.

En certa mesura això és el que passa en els pactes entre socialistes i Podem (Comuns a Catalunya). Als socialistes se'ls critica per aproximar-se al centre i no atrevir-se a fer polítiques d'esquerres i, en part, és veritat. Els socialistes tenen llarga experiència de govern i veuen què poden fer i què no i quins suports necessitarien per poder tirar endavant certes mesures. Els Comuns i Podemites venen de l'activisme (varen néixer del 15-M i les PAH) i volen arribar als objectius perquè els creuen bons però molts cops no tenen en compte la realitat o creuen que es poden fer coses per sobre o al marge de les lleis. La Colau va dir en els seus inicis d'alcaldessa que les lleis sols s'havien de complir si eren justes. Ràpidament va haver de rectificar i moltes de les mancances que se li retreuen tenen a veure amb el fet que no ha fet el pas de l'activisme a l'activitat de govern, cosa que sí va fer Carmena a Madrid. L'acord entre Comuns i socialistes a Barcelona crec que pot ser positiu perquè poden, si aconsegueixen fer un equip cohesionat, ajuntar les coses bones de l'activisme i de governar i poden tornar a fer de l'Ajuntament de Barcelona el motor d'una gran ciutat europea que tant necessitem. Crec que després de quatre anys de govern l'equip de la Colau (sense Pissarello i Asens) té molt més clar què vol dir governar i els socialistes, venint de l'oposició, tenen il·lusió per canviar coses i porten iniciatives de progrés per la ciutat.

A moltes CA els grups de Podem i socialistes també van compartint cada cop més poder i crec que les experiències també poden ser positives. En el marc d'Espanya ho veig més complicat. Si en l'àmbit d'ajuntament o de CA les discrepàncies sobre Catalunya es poden deixar de costat, em sembla molt més difícil fer-ho en l'àmbit espanyol. Ja vaig dir que Podem té una actitud davant del problema català que fa difícil participar en el govern. Iglesias diu que pot firmar un acord de no entorpir la política socialista sobre Catalunya però no pot controlar els comuns a l'Ajuntament de Barcelona (que pengen llaços) i al Congrés té Pisarello i Asens, que continuen parlant de presos polítics i demanen un referèndum d'autodeterminació. El teatre de la pregunta trampa que ha proposat Iglesias als inscrits a Podem és una mostra més de com es pot manipular una consulta suposadament democràtica (igual que va passar amb el Brexit o el dret a decidir o el que va passar amb la pregunta trampa que va expulsar el PSC de l'Ajuntament de Barcelona a l'anterior mandat) però també ho és de la debilitat d'Iglesias. Iglesias, dient que parla de política, planteja el seu problema personal. Ell vol ser membre del Govern per poder evitar la crítica interna pels problemes amb les confluències i els mals resultats electorals. Però, segons l'ordenament jurídic vigent, qui fa el Govern és el president, que és qui ha de rendir comptes al parlament que l'elegeix. Primer s'hauria de consensuar un programa de Govern i després negociar els càrrecs però sempre el president n'és el responsable. Aquests dies s'ha arribat a la incongruència que el president hagi proposat discutir un programa i ha obert la porta a membres de Podem o afins per formar part del Govern i que li diguin que no volen discutir programa sense càrrecs i que li diguin qui hi ha de posar al Govern com a representants de Podem.

Veurem aviat què passa...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook