En una bella escena de la pel·lícula documental El gran silenci, els cartoixans de la Gran Chartreuse es pregunten per la necessitat de rentar-se les mans amb aigua abans d'entrar al refectori. Cap dels monjos coneix la resposta, més enllà del valor simbòlic que atresora el gest. Un d'ells planteja si no seria millor suprimir aquest lavatori. Segurament, si s'ha perdut la seva funcionalitat, es deu al fet que no formava part del dipòsit essencial de la seva fe. No obstant això, la resposta que donen els altres cartoixans és negativa: si hem deixat d'entendre la seva importància, no és perquè representi un ritual buit, sinó perquè hem d'aprofundir més en el seu misteri. L'escriptor britànic Gilbert Keith Chesterton hauria coincidit en aquesta apreciació. Per a ell, constituïa un error pretendre destruir els costums locals i les tradicions que no comprenem en nom d'algun bé més gran. Els seus efectes estabilitzadors per a una societat poden resultar difícils de mesurar, però no són irrellevants. D'una banda, perquè ni la història ni l'home es comporten de forma estrictament racional; de l'altra, perquè hi ha un darwinisme implícit en les creences que es van depurant amb el pas dels segles. Igual que succeeix amb l'art, perdura el millor i el més alt. I, en el cas de les tradicions i dels costums, roman el que s'adapta millor a les necessitats i a la lògica interna de les diferents cultures.

A vegades se'ns oblida que els homes ens desenvolupem en simbiosi amb la cultura en què estem immersos. Aquesta intel·ligència social ens distingeix clarament dels animals: en la tasca solidària, en la transmissió dels coneixements... Evolutivament, no som una de les espècies més adaptades a l'entorn natural. No som més veloços ni més forts i la nostra maduració -de nen a adult- és lenta. El que ens defineix és la intel·ligència, la capacitat de col·laborar i una alta eficiència en la transmissió cultural gràcies al llenguatge. No hi ha res en els nostres gens que ens convidi a llegir i a escriure i, en canvi, es tracta de dues habilitats gairebé universals en l' Homo sapiens. El llenguatge, d'altra banda, ens permet rememorar el passat, aprendre d'ell i llançar-nos cap al futur; tot això gràcies a l'ús dels temps verbals. Com suggereix en els seus treballs l'antropòleg Joseph Henrich, és la cultura la que ens impulsa i ens millora, ja sigui gràcies a la sofisticació de les institucions que ens modelen, a l'harmoniosa funcionalitat de les matemàtiques, a la bellesa de les paraules, a la moral compartida pels pobles o l'amor que sosté -i que s'ensenya- en les famílies. En tot això, en les lletres i en els números, en la literatura i en la geometria, en les lleis i en l'ètica, hi ha molt més de cultural que de pròpiament natural.

A l'edat mitjana, l'abat Suger de Saint-Denis deia que a Déu, que és bellesa pura, s'arriba a través de les coses materials. És a dir, que un entorn virtuós ens millora i un altre viciós ens corromp. Per això mateix, hem de donar-li tanta importància a saber preservar les cultures constructives i a ser rigorosos a l'hora de perseguir les tradicions pernicioses. Ni la sospita ni el ressentiment ni la desconfiança ni el cinisme articulen un capital social digne del seu nom. Més aviat succeeix el contrari.