16 de juliol de 2019
16.07.2019
Diari de Girona

Usos i abusos estiuencs

16.07.2019 | 00:09
Usos i abusos estiuencs

Com a home de reconeguda modèstia i millor imitador que soc, del My Way d'en Frank Sinatra entre les rieres dels Ginjolers i de la Cuana (que és quasi com dir entre el Mississipí i el Rhin, hihihi), no podia faltar, dissabte passat, a la cita amb un altre dels grans crooners de la música nord-americana, Paul Anka, al Festival Castell de Peralada. De fet, ja l'havia vist en la primera ocasió que va trepitjar un escenari a les nostres contrades, que fou també a Peralada, però l'any 1991. Ho recordo perquè fou el 30 de juliol i Doña Carmenchu em va encarregar a mi, que hi col·laborava, la compra del pastís per celebrar el seu 50è aniversari. I si aleshores ja m'havia entusiasmat la seva música, les seves taules i la seva capacitat per ficar-se el públic a la butxaca, la seva actuació d'aquest cap de setmana em va deixar sense alè. Era impressionant veure la corda que encara li queda a aquell home tan petit i tan gran alhora. Quina veu, quina mobilitat, quin domini de l'escenari, del públic. L'experiència fou memorable.

Com que darrerament sembla estar de moda que els avis i les àvies de la millor música de dècades passades millorin les seves pensions –des de Plácido Domingo a Tom Jones i des d' Alaska a Gloria Gaynor–, val a recordar que no tots ho fan amb igual resultat. En Jones, per exemple, segueix essent, als seus 79 anys, un autèntic tigre amb veu, moviment i actitud. En canvi, quan l'any passat es va plantar la Gaynor (amb «només» 69 anys) a l'escenari de la Ciutadella de Roses, vam comprovar que la seva aportació més important era la generositat amb la qual «deixava fer» als seus músics –uns professionals de primeríssima fila que van convertir aquell concert en inoblidable. Però també recordo l'última vegada que vaig veure en Blue Eyes (Sinatra) al Palau Sant Jordi de Barcelona (1992), on ni els cinc teleprònters que tenia repartits per tot l'escenari, eren suficients per recordar-li la lletra de la seva mítica Strangers in the night, que va quedar «ofegada» en l'ampolla de Jack Daniel's que es va beure durant la seva actuació.

Ara bé, el que està cada dia pitjor és el públic. Trepitja –sense cap mena de respecte ni observança pels recordatoris dels promotors dels concerts– totes les lleis que protegeixen els drets dels autors de la música que han pagat per poder escoltar, però no gravar, ni difondre. A més, no tenen cap vergonya d'enlluernar amb les pantalles dels seus mòbils a qualsevol que tinguin darrere seu i a molestar tothom al seu voltant, perquè la gran majoria no tenen ni idea de fer-los servir com cal. Jo tenia dos «il·luminats» davant meu que van veure pràcticament tot el concert a través de les pantalles dels seus dispositius –i això que suposo que havien pagat els 200 ? per entrada igual que jo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook