Pipioli és un mot català que no empra quasi ningú. En tots els diccionaris es coincideix a definir el pipioli com un jove de la primera volada, inexpert, presumit i en molts casos malcriat. L'etimologia és ben divertida, perquè la paraula pipioli és oriünda del llatí i té a veure amb el piu, piu dels pollets, per quest motiu els romans anomenaren onomatopeicament els pollets «piopi».

També és infreqüent en català escoltar «pàmfil/a», que es refereix a una persona indolent, apàtica, aturada o curta d'enteniment, en contrast amb el castellà que és d'ús molt sovintejat. En canvi «fleuma», bleda assolellada, tòtila, fava, pepa, tova, pompa, flasca, nyicris, fofa, llondra, tal·losa són termes sinònims de pipioli o de pàmfil i tots aquests sí que els escoltem amb certa freqüència.

Només he escoltat «pipiolo» oralment de llavis d'una professora de l'institut Balmes, la senyoreta Laura, que substituïa el catedràtic Díaz Plaja. La professora repetia «pipiolo» amb assiduïtat i es reservava un mot més gruixut, «pollo pera», per a ocasions molt especials. «Pollo pera» figurava ser la seva munició més pesada.

En aquells anys Díaz Plaja era un escriptor d'èxit pel seu llibre El español y los siete pecados capitales, un entretingut assaig en què arriba a la conclusió que el pecat més transgredit és l'enveja, nascuda d'un exacerbat egoisme. Ens costa molt reconèixer els mèrits dels altres. Les persones d'èxit a Espanya han de demanar constantment perdó per haver triomfat. El segon pecat és la peresa; històricament els nobles i els rics creien que pencar és de pobres i de burros.

Tots els joves hem sigut uns pipiolis. L'adolescència és quan s'accepta de bon o mal grat el cos amb el que haurem de viure la resta de la vida. El cos gabiejava més a les noies, atès que depenien molt del físic ja que havien sigut educades per agradar, mentre que els joves es valien de més recursos i no ho confiaven tot a l'aspecte extern. Certament que les noies d'ara són diferents, tanmateix observo que fan el possible per embellir-lo i vetllen més per la moda, el pentinat i la indumentària.

L'adolescència és una malaltia que es cura amb el pas del temps. Un període vital per sobresortir i mostrar-se i ser reconegut pels altres. L'edat, fer anys, flaqueja el romanticisme i els grans ideals i les ànsies narcisistes i hom aprèn a anar-se acceptant i a assumir-se. El jo s'interioritza i vivim més cap endins que cap enfora.

Per entrar bé a la comunitat dels adults em recordava sovint l'estimat senyor Bonsoms: «s'ha de rebre alguna humiliació de bona qualitat, perquè la vida no són flors i violes, i així hom es va acoblant a desgrat a unes regles i aprenem a fer-nos grans». La mare, una filòsofa sense estudis, es mostrava com una filòsofa i més d'una vegada m'havia fet aquestes reflexions: «No vulguis travessar l'existència sense tenir consciència que existeixes. La vida mereix ser viscuda i has de procurar viure bé i en pau». Tanmateix la més paradoxal era aquesta: «És la vida la que no ens deixa viure», que cal interpretar-ho en el sentit de Plató quan malparlava del cos i les seves contínues exigències: «el cos ens omple de desitjos carnals, de passions i dolors, de malalties, de calfreds, l'hem d'alimentar, de resguardar-lo del fred i de la calor i no ens deixa ni un moment de tranquil·litat».

La joventut em va desconcertar perquè m'arribà de cop, sense avisar. Sobtadament vaig deixar de ser un marrec. Ho atribueixo al fet que anava amb la colla del meu cosí Joan i em portaven cinc anys de diferència. Fumaven i d'amagatotis feien el vermut al bar d'en Cornet i ells parlaven de noies. També m'explicaven els secrets de la vida, que els nens de la meva edat ignoraven. Empaitaven nenes i un assegurava que escondidament es veia amb una xica en llocs inversemblants.

El conflicte generacional és una exigència de reafirmació personal. El filòsof Sòcrates ja es queixava que els joves del seu temps eren mal educats, irrespectuosos, atrets per les modes, i desinteressats per les qüestions intel·lectuals i culturals.

La joventut em semblava un turment, la vida em resultava paorosa, perquè patia de forma abstracta i no sabia massa bé la causa del sofriment. No estava gens bé amb mi mateix i m'hauria canviat per qualsevol dels meus amics que els observava animats. O amb un dels meus dos germans, en Francesc i en Lluís, que els veia sempre segurs i alegres. Jo era un noi trist i em sentia abandonat. Crec que la meva joventut atribolada, solitària i incomunicada era provocada per un excés de lectures que em sobrepassaven, que no digeria bé, els tristos escriptors de la generació del 98, especialment Unamuno, també Sartre, Kerouac, Steinbeck, Poe, Camus, Pavese, Dostoievski i Tolstoi.

La mare em deia que aprofités de la meva condició de jove perquè existeix una actitud social permissiva a disculpar i no jutjar severament els actes dels afectats per la febre esbojarrada juvenil. La bogeria fineix amb l'ingrés al món adult, un cop acabada la mili; és el moment que un s'ha d'encarregar definitivament d'un mateix i ha de trobar una feina vitalícia, ben remunerada.

També insistia amb la idea que el treball s'ha de fer de jove per viure bé la resta de la vida i jove per ella en aquest sentit era abans dels 30 anys, com ja he dit suara.

«Qui als trenta anys no té seny, ni als quaranta té cabal, va als cinquanta a l'hospital».