17 de juliol de 2019
17.07.2019

Parchís

17.07.2019 | 06:00

Netflix ha estrenat un documental sobre l'ascensió i caiguda del grup infantil Parchís, que durant la primera meitat dels anys 80 va esdevenir un fenomen de masses i per a molta gent representen una veritable apel·lació a la nostàlgia. El documental fa una mirada parabòlica a la constitució del grup, la creixent popularitat, la projecció internacional i l'inevitable declivi fruit dels desencontres econòmics i els interessos personals. La seva història ja havia estat motiu d'articles, «revivals» i retrospectives, però aquesta és la primera vegada que es retrata Parchís des d'una perspectiva tan polièdrica: hi ha la radiografia de la banda des del punt de vista històric i social, sí, i també una aproximació (tímida, potser, però eloqüent) a aquells aspectes que sempre havien estat latents en les cròniques sobre el grup però que mai havien emergit del tot. Són, en essència, els que es deriven de sobreexposar un grup de menors d'edat a l'enlluernament dels focus, el fet que portessin una vida que no es corresponia en absolut amb el seu estadi vital i, per descomptat, la seva perillosa proximitat amb vicis i actituds que van contribuir a situar-los a la llarga llista de les infanteses perdudes. Perquè d'això és al final del que fa aquest documental, d'un temps i d'una societat que va ser còmplice de la creació d'un fenomen ple de racons obscurs que, amb el pas del anys, queden enterrats pel pes de la nostàlgia. La història de Parchís és una mica la nostra, però no per la identificació iconogràfica o generacional, sinó perquè encarnaven i encarnen aquesta insistent banalització de la pèrdua de la innocència. El documental acaba tenint un missatge més o menys positiu en tant que parla d'amistat i reconciliació per superar les adversitats, però pel camí deixa un mal cos considerable perquè reviure aquelles imatges de popularitat desbordada i somriures artificiosos ens recorda que qualsevol mirall és susceptible de trencar-se. Al documental hi ha dues frases de Joaquim Oristrell, tutor del grup en el seu dia, que són la perfecta síntesi de tot això. Una, quan davant la constatació que la cosa anava de baixa, afirma que la decisió última sobre el futur de nenes i nens «era dels pares i de ningú més». L'altra quan, referint-se als membres de la banda, diu que «el seu veritable èxit ha estat sobreviure a Parchís». Sovint creus que hi ha etapes de la teva vida que evoquen una felicitat genuïna, inqüestionable. Però quan les mires de prop, arribes a la conclusió que ets qui ets precisament perquè has aconseguit deixar-les enrere.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook