17 de juliol de 2019
17.07.2019

«SÓN IGUALS QUE NOSALTRES»

17.07.2019 | 06:00

Entrevisten el cooperant de torn. L'espectador avisat desconnecta de l'enfilall de llocs comuns, però espera a la punxada que encara rep quan l'expert en misèries llança un commiseratiu «són iguals que nosaltres». ¿Iguals que persones l'única incertesa vital de les quals ha consistit en aprovar l'examen de Selectivitat, o seleccionar el menú ideal a la graella inesgotable de Netflix? La igualació amb persones que pateixen de veritat és una ofensa més nociva que ignorar-les.
I com que sempre es pot empitjorar, la possible traducció de «són iguals que nosaltres» per «no són animals» estableix el mateix abisme de l'altruista amb els egoistes i amb les víctimes. Manté la superioritat d'origen en la destinació, exterioritza la urgència per sentir-se bé després de comprovar in situ que els desgraciats segueixen malament. Per alguna raó, no imagino Hélder Câmara ni Casaldàliga expressant-se des de la necessitat de demostrar que els desfavorits també són humans.
«Són iguals que nosaltres» remet a la condescendència sentenciosa d'una visita turística. Per si calgués, demostra que les víctimes només poden ser alliberades per un Espartac, no per aquests Lawrence d'Aràbia que volen verificar la seva preeminència enfront dels exotismes. I l'espectador adormit espera ara que el discurs solidari empitjori en un amenaçador «nosaltres podríem veure'ns en el seu cas». És a dir, la igualtat que no necessita premisses es corregeix en una inversió capitalista en seguretat. Convé cedir-los les engrunes i la granadura, per evitar una revolta. Tot i la sobredosi de la caritat ambiental, l'humanitari exterioritza la mateixa perplexitat que l'antropòleg davant els aborígens. No pretén solucionar la injustícia, sinó amansir-la. És mes sincer l'esforç de Moscou o Pequín per apropiar-se de l'Àfrica que aquesta embafadora febre sentimentaloide.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook