La Diputació de Barcelona és important i els diners que hi ha en joc són importants. La presidència de la Diputació és important i Núria Marín ha estat fins ara una excel·lent alcaldessa de l'Hospitalet i estic convençut que el seu pas per la Diputació serà igualment interessant, positiu i fèrtil.
Però res d'això no és tan significatiu com l'esperit que ha gestat l'acord entre Convergència i el PSC i que la premsa orgànica s'ha empassat i fins i tot ha beneït sense el menor escrúpol. Els qui fa dos dies acusaven Colau de «pactar amb el 155», referint-se a Jaume Collboni i a Manuel Valls, han assistit amb un insospitat entusiasme al pacte sociovergent de la Diputació. Ha estat extraordinari veure de quina manera pamflets del règim com El Punt Avui o El Nacional, que tantes lliçons de democràcia i dignitat ens han donat -totes elles grotescament subvencionades pel conjunt dels catalans- han renunciat a qualsevol idea de periodisme per caure al pou profund i sense retorn de la més grollera, servil i comprada propaganda. No oblideu cap nom, caldrà fer memòria.
Convergència s'està rendint i Mas està fent d'enterramorts. Convergència està retrobant el seu instint, s'està retrobant amb la seva naturalesa, i Puigdemont sap que la seva aventura s'ha acabat, que la seva flama s'apaga i que a la llarga només li quedarà l'extradició o amagar-se en un país remot; i d'una banda Mas li ha fet veure que no pot entorpir l'aterratge del seu partit a la realitat, i de l'altra ell mateix està començant a rebaixar la tensió i a explorar les possibilitats d'un pacte amb l'Estat.
Continuaran, de ben segur, els focs artificials, les provocacions gratuïtes, els brindis al sol, la faramalla. Continuarà un cert espectacle -tot i que ja inofensiu- per mantenir l'escalf de la terregada. Pot ser que Quim Torra vulgui fer alguna sublimitat abans de deixar el càrrec, però si la fa ja sap que les conseqüències no seran polítiques sinó presidiàries. I a hores d'ara també sap que el pacte de la Diputació, ordit a les seves esquenes i amb el clar propòsit de bandejar Esquerra, no és només un pacte sinó una estratègia. De bracet dels socialistes, Convergència i tot el que Convergència, malgrat tot, encara representa, intentarà de tornar a ficar la pasta dins del tub, i evidentment el procés no serà lineal, ni fàcil, ni agradable, i tindrà ensurts, i sobresalts, però el peix està venut, la festa s'ha acabat, l'enterramorts ve a donar sepultura al monstre que ell mateix va crear. Sense poder encara cantar victòria, ni restar gravetat al moment encara delicat, la llum al final del túnel comença a entreveure's i els primers partidaris han començat a admetre que el ridícul que el catalanisme polític ha fet ha estat colossal.
No hi havia cap projecte polític vertebrat, cap estratègia econòmica, cap aliança internacional assegurada; s'havia enganyat els catalans dient-los que seria fàcil i sense cap cost, i a més a més, des del principi, tots i cada un dels líders polítics que han dut Catalunya a aquesta humiliació tenien la clara idea de no fer el que havien promès: ha estat, doncs, un fracàs i també un frau, però res d'això no hauria estat possible si els catalans a qui s'adreaçaven no s'haguessin comportat com uns babaus acrítics i fanàtics, sense cap rigor intel·lectual i, per tant, sense cap respecte a la pàtria que tant diuen estimar.
Aquesta manera tan pobra i patètica d'estimar, tan superficial, tan ensucrada i tan funesta ha estat la principal enemiga de la independència de Catalunya. Molt més que no pas Espanya. El paper d'estrassa que ha fet la tropa, creient-se les mentides més escandaloses, i fent el mec en demostracions que ja es veia que de tan absurdes només podien dur a l'engany, ha estat el principal aliat de l'Estat en l'habitual desfeta catalana cada vegada que oblidem la nostra naturalesa fenícia, pactista, covarda i profundament espanyola i ens fem a la mar oberta del «tot o res», que ens acaba sempre engolint.
El pacte de la Diputació de Barcelona és l'inici d'un llarg viatge. Aquesta vegada no és cap a Ítaca, sinó cap a Masquefa, cap a la Catalunya prosaica i sense èpica, gris i cansada, però que cada dia es lleva i treballa i es toca els peus mirant el serial, i que malgrat tot té molt més a veure amb el catalanet que la majoria de nosaltres som, encara que de tant en tant ens plagui de travestir-nos d'heroi de pa sucat amb oli per anar fer el mec contra Espanya, sempre sense pagar el preu.
Com sempre Convergència tornarà a administrar la tensió i la realitat, la hipocresia i el somni que no mor mai. També com sempre criminalitzarà Esquerra, que si fa dos dies era la traïdora per voler «eixamplar la base social» -quina frase!-, i encara no haurà arribat la tòfona blanca que ja serà la culpable de tot aquest renou, de tota aquesta crisi, de tot aquest desgavell que ningú no volia i que els quatre eixelebrats de sempre, com abans de la Guerra, ens van crear.
Pepe Antich ja ha començat a apropar-se als socialistes i creu que es podrà tornar a reinventar sense haver ni de modificar les tarifes dels encàrrecs. Jo crec que tots els penediments necessiten la penyora d'un cadàver per projectar-se.
