El temps de l'empatx de pel·lícules americanes ens havien acostumat a l'expressió d'«els nois de la premsa» quan es parlava de periodistes. En aquella línia també es podria haver inventat «els nois de la moviola» per referir-se als historiadors.
Ben lluny d'aquelles frivolitzacions, hi ha uns testimonis i uns reconeixements de treballs categòrics, responsabilitats i confiances. Quan el periodista Ibáñez Escofet es va posar malalt de gravetat, el metge li va dir: «vostè no podrà dirigir mai més un diari; té un ofici bèstia, però pot sobreviure si renuncia a lluitar». Una definició contundent. El mateix Ibáñez Escofet havia dit que l'ofici requeria tres qualitats: «una vocació literària que et fa moure per explicar coses, una curiositat quant més universal millor, i una humilitat per conèixer els teus límits, fins i tot els límits de la teva llibertat perquè pots ser un assalariat del poder o del capital». Un perfil ben descrit.
Josep Fontana, historiador, assenyala que la seva feina és «cercar camins en una selva espesa i desigual» -es refereix a la Història- «tot preguntant al passat, d'acord amb les qüestions que més importen a aquesta societat i a aquest temps; el passat és una força que actua sobre el present».
Fins aquí seria una presentació de credencials i una visió des de dintre d'uns camps professionals que es defineixen i se sinceren. Ens mirem aquí uns col·lectius, el dels periodistes i el dels historiadors, que a l'actualitat de Catalunya hi tenen una especial ocupació -millor, missió- de gran responsabilitat: ajudar a pensar, oferir possibilitats d'aclarir conceptes, que el dia a dia es pugui explicar amb paraules del nostre temps i del nostre carrer, que les idees siguin clares i que es formulin amb paraules clares.
Josep M. Espinàs, periodista, ens ensenya a fer distincions que no hauríem d'oblidar, tant si ens trobem al terra de la ciutadania com els qui ocupen les cadires de govern: «Una doctrina és allò que és tingut com a veritat; en canvi, una teoria es basa en reflexionar, fer suposicions sobre alguna cosa. Les teories són les que han fet progressar la humanitat. La doctrina és una teoria que s'ha petrificat. Les teories accepten la possibilitat de ser desautoritzades».
Publicacions i tertúlies, mitjans de comunicació de tota mena, clàssics i moderns, a tot arreu se'ns subministra el gota a gota (i a vegades el raig a raig) d'una informació política fràgil, decantable. Tota informació hauria d'ajudar a entendre aconteixements, a infondre voluntat de civilitzar, i mai hauria de col·laborar a embolicar la troca, ni mai atropellant els qui poden pensar diferent. Cal esperar molt de la paraula anàlisi, que tan bé hem après de Xavier Grasset, del seu saber fer, i dels seus col·laboradors.
Que de l'actualitat/problema se'n faci un estudi amb tots els ets i uts de la informació, per bé que a vegades algun analista fa allò que un humorista diria que volen treure l'arrel quadrada d'un cabell. I, finalment, quan es parla de problema, cadascú serà lliure de posar-li l'adjectiu qualificatiu que cregui oportú.
Se'ns ha d'ajudar a pensar, que cal arribar a tenir allò que els clàssics en deien unes quantes paraules vertaderes. I així esperarem, anant madurant-ho tot, fins a ser cridats per tornar anar a votar. Pacíficament, és clar.
