19 de juliol de 2019
19.07.2019
Diari de Girona

El dit acusador

19.07.2019 | 00:23
El dit acusador

El 18 de desembre de 1988, a Ann Arbor, Joseph Brodsky va pronunciar el discurs de graduació per a la promoció de tardor dels estudiants de la Universitat de Michigan. Brodsky havia nascut a Rússia quan era l'URSS, però en va ser expulsat per escriure poesia «pornogràfica i antisoviètica» i per ser un «paràsit social». Primer va patir un desterrament a les remotes terres de l'Àrtic i després va ser ingressat dues vegades en un psiquiàtric per a dissidents, fins que les autoritats soviètiques el van ficar en un avió i li van dir que no tornés mai més. Això va ser el 1972. De seguida, Brodsky va trobar refugi a la Universitat de Michigan, on primer va ser poeta resident i després va aconseguir un lloc permanent de professor. Amb el pas dels anys, els seus extraordinaris discursos de graduació per als seus alumnes es van convertir en una de les més belles tradicions de la universitat. El millor dels seus discursos, sens dubte, va ser el que va donar aquell dia de desembre de 1988 (la gran Maria Popova el considera el millor discurs universitari de tots els temps). Aquest discurs té ja quaranta anys i va ser pronunciat en una època bastant diferent de la nostra –acabaven d'aparèixer els CDs i els ordinadors eren encara molt primitius–, però Brodsky semblava estar parlant ja de la nostra època, l'època de la queixa contínua i del narcisisme exacerbat i de les xarxes socials, en les quals tothom ploriqueja i es fa passar per víctima d'alguna humiliació o injustícia o greuge (gairebé sempre inventat).

«De totes les parts del teu cos, tingues molta cura amb el dit índex, perquè està ansiós per donar la culpa a algú», va dir Brodsky als seus alumnes durant el seu discurs (un discurs que probablement avui cap professor s'atreviria a fer). Brodsky s'adonava d'un procés que avui dia s'ha fet evident, però que en aquell moment (recordem-ho, l'any 1988) encara no s'havia convertit en una tendència imparable a la nostra societat: el procés pel qual tota víctima –o millor dit, tota persona que es creu víctima d'alguna cosa– acaba buscant un culpable a qui donar la culpa del seu suposat mal, sense importar-li si aquest culpable era real o imaginari, creïble o per contra absolutament inversemblant. «Per molt desesperada que sigui la situació en què vius –continuava Brodsky–, procura no donar la culpa a res ni a ningú: ni a la història, ni a l'Estat, ni als teus superiors, ni a la teva raça ni als teus pares, ni tampoc a les fases de la Lluna ni a la forma en què t'han ensenyat a fer servir l'orinal (...) Des del moment que comences a culpar algú, ja estàs posant en perill la teva determinació per canviar les coses; i fins i tot es podria arribar a pensar que aquest dit acusador es mou en tantes direccions i de forma tan frenètica perquè mai ha sentit l'impuls de posar-se a combatre la injustícia».

Poques vegades s'ha plantejat d'una manera tan nítida aquest procés mental, que primer ens porta a sentir-nos víctimes d'alguna cosa i que immediatament ens impulsa a acusar algú amb el nostre dit índex, aquest dit acusador que ens omple de satisfacció moral per creure'ns alhora víctimes i justiciers, capellans i policies, metges i malalts. El 1988 no era habitual acusar ningú dels problemes d'un mateix, però alguna cosa devia estar coent-se en les universitats americanes perquè Brodsky inclogués aquestes reflexions en el seu discurs de graduació. Avui dia, donada la seva fama de persona que parlava sense pèls a la llengua (per això s'havia passat la seva joventut desterrat a l'Àrtic i confinat en un psiquiàtric), Joseph Brodsky tindria seriosos problemes per ensenyar a les universitats on els alumnes creen els seus «espais protegits» i se senten amb dret a assenyalar amb el dit acusador qualsevol persona que digui alguna cosa lleugerament inadequada. El 2019, la persona assenyalada amb l'acusador dit índex de les suposades víctimes seria ell mateix, el professor Brodsky. Brodsky va morir encara jove, als 54 anys, d'un infart fulminant com a fumador compulsiu que era. Però d'alguna manera ja sabia que els fills d'aquells estudiants que l'escoltaven amb atenció serien alumnes molt diferents de com eren els seus pares.

I aquí tenim ara el dit acusador, movent-se frenètic per tot arreu, acusant i acusant sense parar per qualsevol cosa que resulti incòmoda o inapropiada: els ventres de lloguer o els professors que ensenyen temàtica LGTBI, les dretes (el trifachito) o les esquerres (els vendepatrias), la pornografia o els turistes, l'heteropatriarcat o la fi de la cultura occidental... mirem on mirem, només hi ha dits acusadors. Dits histèrics, furiosos, vociferants. Dits permanentment escandalitzats. Dits que reclamen càstigs. Dits, en el fons, que gaudeixen cridant però que mai faran res real per evitar les injustícies de veritat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook